Gala estava dormint, profundament, però avui ha despertat, avui ha decidit DESPERTAR. Benvinguda! Segueix aquí, no ha marxat mai, però va escapar, la drecera de la covardia ha estat sempre fàcil. Avui, Gala torna i els seus peus trepitgen amb força i seguretat. Costarà, serà un camí llarg per arribar al seu JO. Tothom és especial, ella no serà menys. Aquest cop, si que és cert el mai més. Orgullosa. S'han acabat les pors. Comença l'era Gala... Letting herself flow
Now!
La
sensibilitat també està en crisi? O és que
sempre ho ha estat? Quines preguntes que no van enlloc, igual que
l'extremadíssima sensibilitat de Gala... es perd en la
immensitat, imperceptible. Ser sensible té una part positiva
però també implica part negativa. Qui disposa d'aquest
adjectiu pot veure i viure les coses d'una manera diferent, més
perceptiva, diferent, vaja, innexplicable, però. Qui ho
entengui que aixequi la mà. Tu? Ah, sí, clar, és
que tu també ets sensible fins a l'extrem, o no ho vols
reconèixer? La sensibilitat es pot amagar? No... imitar,
simular, falsificar, sí; amagar, no. En l'aspecte negatiu,
implica patir en pròpia pell, molt a dintre, molt més
les coses, sobretot, les injustícies ja siguin personals o
universals, totes i cadascuna. Però normalment la sensibilitat
va de la mà d'altres qualitats com la tendresa o la
delicadesa. Tot i no ser sempre bona de posseir, els qui la tenen, la
valoren, i saben que sí, que segueix en crisi, per molt que
les noves tendències ho vulguin disfressar. I si no només
és una qualitat sinó que també és una
actitud, una petita gran part del tot? Si coneixes la Gala, saps de
què et parlo, però no saps la resposta a la pregunta
formulada. Potser mai no coneixeràs la noia delicada que amaga
el cor i els sentiments sense adonar-se'n.
El
cafè... només de sentir la paraula, la Gala ja pot
sentir-ne l'olor i se li desperta de sobte el sentit del gust; fa
inconscientment un moviment de llengua i gairebé sense
adonar-se'n la treu i la passa suaument pel llavi superior mentre
mira al no-res. Els seus llavis, tendresa i sensibilitat per donar i
per guardar, però no per malbaratar. Un cafè, sol, una
mica llarg per poder assaborir-lo una estona més, per allargar
el plaer, potser no serà tan intens, però la suavitat i
el sabor hi seran igualment. És un d'aquells moments que
malgrat ser breus són d'una intensitat només
perceptible per als vertaders amants d'aquest producte. Una sensació
diferent, molt diferent, a la que té quan viu el seu moment
del te. Ho reconeix, tot i els seus orígens, li agrada
més el cafè; on va parar! Incomparable. Són dues
actituds diferents. El te desperta la seva sensibilitat, la
relaxa, moment de reflexió; el cafè, els seus instints
més profunds, passió, força, sentir-se desperta
en tots els sentits. Sentir els seus llavis més vius que mai.
Ja no els sentirà com aquell estiu, s'entristeix un moment.
No, no, no! Canvi de xip, fora pensaments negatius, fora els
indesitjats i múltiples “no” de la seva ment. Un altre
cafè, si us plau. Compartir el moment? De vegades, més
val sola, molt millor; però de vegades, les sensacions es
multipliquen compartint-lo amb segons qui, una conversa profunda, com
el sabor del cafè... i intensa, de les que ja no recorda. Per
això se'l fa sola. I de sobte ja no parla del cafè. Ja
canvia de tema, ja se'n va per un altre carreró. No vol ser
tan incoherent. Ella no es suporta (massa NO), com l'han de suportar
els altres? S'autojutja, es permet el maleït luxe sempre que
pot, i agafa una corda ben gruixuda i es colpeja on més mal li
fa, en funció del dia, en una part diferent. No se'n sent
orgullosa, però és innevitable. Propòsit 2012:
prou d'autocàstigs innecessaris. Ara mateix, ho està
fent, s'està autoesbroncant per la seva falta de coherència.
Gala, què pretens? Forçar una perfecció fins i
tot a nivell mental i espiritual? Com pots voler posar ordre i
cohèrencia en els teus sentiments, pensaments? Com obrir-te
els ulls, com treure't aquesta corda de tortura, com fer entrar la
llum al teu cor? Personalment, noia jo desisteixo, almenys avui.
A
banda d'autocastigar-se, segueix preguntant-se cada dia “per què”.
Mentalment vindria a ser un mapa conceptual, interessant: cercle
principal, el pronom interrogatiu “per què?”. D'aquest
cercle en surten deu o vint línies que dibuixen petits cercles
amb preguntes secundàries. Quines preguntes: “per què,
per què, per què,...” i així successivament.
Cada per què d'un color i amb una tipografia diferent,
però el sentit, el mateix. Tia Gala, estàs boja. Molts
de “per què?” cap “perquè”, cap resposta. Es
queda pensant, es prepara un cafè, pensa, i de sobte, riu. És
un riure enrabiat. Ha fet un punt i a part, fulla passada, llibre
tancat. I està bé, se sent plena, rica, segueix
autoenriquint-se, però els “per què” pesen. Serà
qüestió d'esborrar el mapa conceptual? O bé de
deixar aquesta motxilla que tant pesa pel camí per seguir
caminant sense preocupacions i preguntes ja inútils, no
necessàries, sense resposta o solució? Seguir caminant,
amb els ulls ben oberts, la cara il·luminada, deixant-se
acariciar pel sol. Si tanca els ulls... el regne de la foscor,
indesitjat, apareixerà automàticament, i s'hi
instal·larà com un paràsit. Ni parlar-ne.
Sí,
ella és intensa, i n'està orgullosa; però no és
breu... i li encanta. Com el cafè al seu gust, intens però
si pot ser una mica llarg, no express, que duri el suficient temps
com per a què el sabor pugui romandre al cap i a la boca tot
el dia. Ho ha intentat molts cops, però no, no pot ser breu,
ni vol, no li agrada com a qualitat pròpia. No pensa en Pol,
el recorda a estones, però no aconsegueix recordar els bons
instants, ni ho vol ja. La mentida pesa massa... i aquí les
conseqüències... ha hagut de tirar la motxilla per seguir
endavant. No volia buidar-la, l'havia de tirar. Coherència. Si
hi ha peròs, pot ser no hi haurà perquès; si hi
ha perquès, potser hi haurà o no peròs. El que
no és coherent ni comprensible és que no hi hagi peròs
però tampoc hi hagi perquès. No és el seu
problema ja, ni ho tornarà a ser. Orgullosa, sap el que val i
vol; orgullosa, mira el present; somrient, no recorda els mals
moments; innocent, somia en iniciar nous projectes en seguir somiant
i desitjant; positiva, intenta començar a estimar-se una mica
més. Deixa enrera les humiliacions, els dits apuntant la seva
esquena, la toxicitat de la humanitat. Té ganes de tornar a la
seva terra catalana, un cafè, si us plau, urgent, i de moment,
millor sola. Tot té un perquè, tot passa per algun
motiu, perceptible o impercetible, però justificat. Gala sap
que ja pot tornar.
“Tan breu com qui no espera resposta, tan breu com qui sap el que diu...”. Ho afirmen i ho canten els mishima de
manera breu, senzilla i intensa en una de les seves millors cançons,
la més breu de les cançons. La
brevetat, paraula que crea opinions contraposades. N'hi ha que la
defensen “lo bueno, si breve, dos veces bueno” i n'hi ha però
que, malhauradament, no la saben valorar. La brevetat, com tantes coses, és
relativa, subjectiva. Els moments breus, si són autèntics, si són
inoblidables, intensos, poden ser els millors, poden fins i tot
superar el més llarg dels moments o èpoques. La
intensitat sumada a la brevetat, no sempre però sí en molts
casos, és insuperable. La brevetat dels millors moments es transforma en una immensitat on no existeixen ni
els segons, ni els minuts. Ahir, quan va fer la millor passejada que
recorda, la Gala va escoltar un parell de cops aquesta cançó
de Mishima. No és precisament que la senti, ni la vulgui cantar, no desitja dir
“ara i aquí t'estimo” perquè en realitat no té
a ningú a qui li cantaria sincerament. Tan cert, tan clar i tan
trist com això, la pura realitat. Però li encanta la cançó. És d'aquelles cançons
que desitjaria que li cantéssin, però que es conforma
amb sentir-la (una més a la llista). Li desperta tots els sentits, fins i tot el sisè,
i el cor. El cap desapareix, només el cor respira i pren el
domini de la situació durant el minut i onze segons que dura
la cançó... tan breu, però tan intensa.
És dilluns. És dilluns i
són les 7.15h. És dilluns, no! La setmana definitivament
hauria de tenir un altre diumenge després del diumenge. Com es diria
el vuitè dia? Sembla absurd però la Gala, de vegades,
pensa quin nom li posaria al tan desitjat vuitè dia. El
despertador sona amb aquella cançoneta que tant fa que la Gala
vol canviar però que encara no ha fet mai. La detesta però
no la canvia. El temps... què relatiu. Trobar 30 segons per canviar
la melodia del despertador, i no els troba, mai. I detesta els
dilluns també. Com li costa tornar a iniciar la rutina, una
setmana nova. Els dilluns segons ella són el dia clau de la
setmana. Solen ser els dies més durs i els més
decisius. Si comences bé la setmana, ja tens molt guanyat. És
dilluns, però no li importa en absolut. De què s'ha de
queixar? Li encanta la seva feina, la seva casa, la seva vida...
ell. Se sent feliç. El despertador encara està sonant,
i quan l'apaga nota una carícia suau que li aparta els
cabells, delicadament, i segueix el recorregut del seu coll, per
acabar a l'espatlla mentre nota la dolçor d'uns llavis prop de
la seva orella, un xiuxiueig dolç de “lovely morning sweetie”
(ell sempre ho fa, en anglès, perquè sap que a ella l'encisa) i acte seguit un petó tan breu i senzill, tan
cert. Li encanta aquest petó que s'ha convertit en un ritual,
que fa que aparegui el somriure fins i tot abans d'obrir els ulls. El
més important: que és sincer. No s'ho hagués
pogut imaginar mai. Va decidir quedar-se, respondre aquell correu,
esperar a què en Pol vingués d'Anglaterra només
per veure-la, esperar quins motius i quins perquès tenia per
donar-li, i llavors prendre la gran decisió. Quina trobada aquella,
quines paraules, respostes que van donar significats als interrogants
més grans. Un perdó merescut i desitjat. Un final feliç
i d'ensomni. Ensomni, malson, somi... somiar?
Somiar desperta, despertar somiant. El despertador segueix
sonant... però si l'ha apagat, n'està segura. I torna a
sonar. Llavors Gala obre els ulls, i intenta trobar el despertador.
Sí, és dilluns; sí, són les 7.15h; i sí,
com els detesta! Però de sobte, un calfred invaeix el seu cos, té els peus freds i torna a picar-li la
pell. Té els ulls vermells, d'anar a dormir plorant, sense consol, els ha obert però no ha
somrigut abans. Quants dies fa que no somriu? Encara té una
llàgrima a l'ull, fa dues setmanes que dorm en terres angleses
i ja ha despertat set dies amb el mateix somni, intens, massa breu. El somni que la fa
fugir de la profunda tristesa en què està immersa
després d'aquells darrers dies tan durs abans de marxar,
després del punt i final que la va ajudar a fugir per sempre; després de sentir el despreci més gran de la persona
que llavors (i ara?) era de les més importants. Ha despertat
plorant, per allò que tant ha destijat i que
finalment sap que no tindrà, i que ja ni tan sols vol tenir.
Què difícil és superar l'engany, la humiliació,
tan dificil que de moment ho veu impossible.
Ahir va tenir una tarda
especial, després d'una passejada intensa, d'aquelles que no
s'obliden, però que no es poden comparar amb aquella nit d'estiu a la platja (amb en Pol) que, tot i saber que va ser una farsa, una part més de
la humilació, tot i això, ella la va viure com a real, la va sentir pura. Una contradicció més. I així, ahir, passejant per una petita
platja del sud d'Anglaterra, escoltant Mishima, pensava en què va fer el millor, que era
l'única opció, no l'opció de marxar en sí,
sinó més aviat la de NO quedar-se, no esperar-lo, no
deixar-li uns dies de reflexió, ni un més dels ja
gairebé cent cinquanta que li va donar. Caminava lentament,
amb un llibre a les mans i amb el seu nou gorret de llana. Respirant
profundament aire fresc, natura i la melodia relaxant de les ones. I
estava contenta, no feliç, però sí contenta. En
anglès, vindria a ser un “happy”, que ho engloba tot, però realment
no és el mateix, ni molt menys! Feia molt de fred, caminava,
amb la seva música i el seu gorret, i amb les seves il·lusions
enfonsades, soterrades, gairebé desaparegudes, que intentaven escapar, amb
els centenars d'ocells que sobrevolaven aquella platja tan inspiracional. De sobte unes llàgrimes delicades van començar a lliscar per la seva cara. Encara més? Sí, més llàgrimes però aquest cop no de pena sinó del fred, aquell fred intens, que suaument acariciava la seva pell, delicada i brillant, el seu punt fort, però també el més dèbil. Va ser una sensació
satisfactòria, un fred dolç acariciant-li la cara, com
en Pol ho feia al seu somni.
És dilluns, està trista, últimament no coneix cap altre estat que aquest juntament amb el nerviosisme. Sí, és dilluns, els detesta, però no pot permetre que aquest li marqui un altre cop una setmana fosca. Per tant, ho acaba de decidir, és dilluns, tanca els ulls i somriu abans de tornar-los a obrir. Ha estat breu el somriure, no gaire intens, però sí esperançador. Avui és el dia, avui obrirà el seu nou bloc de notes, aquell que tant li agrada i es guardava per obrir una bona etapa. Però no arriba, per tant, la inaugurarà avui, perquè així ho decideix perquè no s'ha d'esperar a què arribi, s'ha d'anar a buscar. Aquesta és l'actitud. El seu quadern petit, però còmode i senzill, blanc, pur, com ella; tot en blanc,
sense pautes ni quadricula, com li agradaria que fos la seva vida.
Ben al contrari, últimament troba massa pautes, massa línies
que li exigeixen no sortir-se'n, no desviar-se. I també molts
dies i fets quadriculats, que l'obliguen a fer les operacions matemàtiques
que tan poc li agraden per poder aprovar algunes assignatures de la vida. Es va comprar la llibreta
en blanc per sentir-se encara més lliure quan fa allò
que li agrada, escriure en secret, dibuixar i expressar-se, confessar-se amb la sola companyia
d'un boli i paper. Ja n'hi ha prou de línies, de pautes, de normes, d'exigències, de matemàtiques, stop! Les paraules, l'expressió, la llibertat, la transparència, volar, això sí que és vida. Les coses
fa dies que han canviat, sobretot des de que va marxar d'allà. Evidentment,
per això va marxar, en busca de canvis. Potser s'ha equivocat, com sol fer sovint, ja que dels problemes no s'ha de fugir, sinó
ben al contrari, s'ha d'encarar-los per poder-los superar. Fugint
només s'aparten, però no desapareixen. Reflexió
típica? Sí, però per molt que se la repeteix, és
incapaç d'aplicar-la. No se sent amb forces, per tant, escapa. Ningú l'espera, ningú li demana que s'hi estigui, a ningú li ha importat.
Ha començat el seu quadern i en la primera plana ha escrit, en forma de vers, la lletra de la cançó de Mishima, la breu, la intensa, la profunda, la inoblidable. I juntament amb la lletra un dels seus dibuixos abstractes amb colors suaus i d'esperança. I torna a somriure. El sol sortirà entre els intensos núvols anglesos; sí, tot anirà bé. Ara i aquí, ella s'estima.
Que la música és
una de les teràpies més meravelloses que hi ha a la
vida, d'això, ben poca gent en deu dubtar. Impossible. Potser,
però, no tothom ho valora de la mateixa manera ni la necessita
tant. Hi ha persones que sense música no podrien viure; és
així de cert, és una de les meravelles més grans. I qui no la necessita tant com respirar, es perd una de les
poques essències que t'acompanyen durant tota la vida, que mai
et deixen sol i que et fan sentir plaers inigualables. Tot,
absolutament tot, tot es pot fer amb música i, automàticament,
els petits o grans plaers, es multipliquen; i les penes, s'alleugeren
o couen més, però tot es viu amb més intensitat,
més. Records, esperances, somnis, destijos, el que mai no
passarà, el que podria passar, els sentiments que moltes
vegades no es poden exterioritzar, les paraules endreçades o
desendreçades que formen un conjunt excel·lent, i es
respiren al ritme de la melodia que et transporta a mil llocs i
sensacions. La paraula música és esdrúixola, com
ha de ser, però tot i això és queda curta per
englobar tot el que representa.
Després de disset
cançons seguides, i sense poder dir quina és millor o
quina explica millor com es sent, després de plorar, riure i tancar els punys
amb força, Gala decideix encendre les espelmes del menjador, la
de color verd, la d'olor de canyella, la que sembla que no s'acaba
mai, la que no vol que es consumeixi, aquella que li dona mil
records; en té poques, però les encèn totes,
avui, totes. Es prepara un té, evident però real, és
anglesa, i això és indispensable i irremplaçable,
el SEU moment. I es cobreix amb aquella manta tan dolça que fa
que recordi a la seva mare i aquells dies en què tot anava bé,
i no només econòmicament; l'època en què els regals no
es feien només per Nadal i els somriures semblaven
inesgotables. La mare li feia molt regals ja que en
paraules no aconseguia demostrar ja més el gran que n'era, la
seva filla Gala, per a ella. Gala no ho veia, no ho sentia, encara
ara no sap qui és ni com la valoren, els qui l'estimen. I va
decidir regalar-li alguna cosa que fes que sempre estessin juntes,
tot i que fisícament separades. I ara Gala pensa en la seva
estimada “mom” i en com cada dia s'està transformant més
en la part més indispensable del seu dia a dia. Ella li dóna
les forces, ella intenta que no tanqui els ulls tan sovint i no deixi
de veure la llum, ni de voler-la veure quan tot és
extremadament fosc; una llum càlida, brillant, la que no
troba, com la que veu ara a través de l'espelma d'olor a
canyella. Ostres, gairebé ho oblidava, també li va
regalar la mare: l'espelma perfumada junt amb un té negre de
canyella també, la combinació genial per a què tots els seus moments sempre
fossin especials. Ara sent l'olor a canyella i veu aquella petita
llum, i la mirada se li'n va molt lluny, allà on voldria estar
ara mateix.
Han estat uns dies
difícils. Han arribat després d'un temps que ja estava
sent més que difícil, suficientment difícil.
Gala no parava de repetir PROU, però el prou no la va
escoltar. Però tot i la duresa, tot i callar, intentar superar
adversitats, tot i això, les coses s'han continuat complicant
i alguns maldecaps han incrementat. Però les espelmes la
tranquil·litzen i la fan somiar en temps, persones i llocs
millors. Han estat uns dies durs, sense desconnectar dels pensaments
ni per a dormir. Semblava com si tingués un partit de tenis al
cap, allí instal·lat, i un de bèisbol, fins i tot una
competició de natació sincronitzada. Aigua, pilotes, cops, respiracions, fugides, tenir la pilota al seu camp i perdre-la, etc. De tot hi havia,
de tot menys pau... hi havia pilotes que venien i anaven... en venien
moltes i Gala no podia esquivar-les; en volia tirar moltes però
totes li quèien de les mans, no tenia força. Faltava, però, un arbitre per parar el joc quan convenia, per posar regles inexistents, per donar les pauses pertinents. No hi era, no n'hi havia. Però
sí, ara, davant aquesta espelma d'olor, no veu pilotes, no les
esquiva, no en vol tirar, simplement sent una dolçor amarga (que intens tot plegat) en tots els seus
sentits i sense voler, aconsegueix, simplement, no pensar, deixar que
les pilotes la colpegin, gairebé sense sentir dolor. La
setmana, dura; els dies, freds; ella, sola... sola, sola, malalta,
amb fred, plorant, desplomant-se, lluitant, treballant, despertant de
malsons per tornar a un malson... tancant els ulls, obrint-los i...
sola, sola, trista, tonta! i ningú, res, es perd, i desfeta, apartada,
sola, sola, menyspreada... i fred, molt de fred. Sí,
definitivament, uns dies difícils (quin adjectiu més
subjectiu)... Després de tocar fons va decidir tocar de peus a
terra, no enfonsant-se, però sí deixant els nuvolets
ben amunt i ella, amb els peus ben aferrats a terra. Fa dies que té
els peus freds, congelats... és senyal de què s'ha de
tornar a enlairar? On és l'arbitre? O és simplement que tant de temps amb els
peus enlairats ha fet que no notessin el fred que realment havien de
notar, el fred que hi havia, el real? Algú li ho pot dir, qui li ho
explica? Arbitre! La reina de les reflexions necessita una reflexió.
Feta un embolic i ja està. Ni l'espelma de canyella ho
aconsegueix, ni tan sols aquella cançó que desitjaria que li cantessin li dóna la resposta. No l'hi cantaran, per molt que ho
desitgi i ho pensi i ho imagini i gairebé ho senti.
Malhauradament, un cop més, es conformarà cantant-la,
escoltant-la d'una veu que li transmet molt, encara que no sigui la
veu que voldria sentir. Se li tornarà a posar la pell
sensible, el nus a la gola, el record llunyà d'allò que
mai tornarà. I ballarà lentament, com si flotés,
i per moments, ja no tindrà els peus freds. La música
serà, un cop més, la seva única còmplice i acompanyant. *?*
De
vegades arriba un punt en la vida en què cal
reconèixer que simplement no és la millor època...
més aviat, de les pitjors. I reconeixer-ho és el primer
pas per conviure-hi i seguir endavant. De vegades després
d'una bona temporada, d'un estiu superlatiu, quan la segueix una
dolenta, sembla encara pitjor del que és, ja que l'ha
precedida una de molt bona. La única i millor opció, però, és
enfrontar-ho al cent per cent, amb el cap ben alt i pensant que no hi
ha mal que cent anys duri... ni cos que ho aguanti.
Fa
dies que les preocupacions es van apilant en la ment de Gala. Arriben
sense demanar permís i es van acumulant, creant una tensió
que ja fa dies que es fa insuportable. No, no es refereix a tonteries
amoroses i altres. Són problemes de debó, dels que
necessiten solució immediata que destaca per la seva absència cada cop més, dels que no la deixen dormir. La música és
la única medicina, però arriba un moment en què
no serveix de res tampoc. El telèfon només sona amb
“bad news” i l'espiral comença a crear una desesperació
destructiva. I torna a estar davant d'una finestra, bruta, que no té
ganes de netejar, i que mostra l'exterior de manera borrosa, fosca,
distorsionada. I pensa, i parla sola, i reflexiona, i s'autocastiga
amb paraules injustes, però segueix sense tirar la tovallola
del somni d'un futur millor, d'un dia a dia que l'ompli de
satisfaccions i la faci sentir útil, important, interessant. A
estones es cansa, en segons pensa que no hi ha sortida, en
mil·lèssimes vol visualitzar la porta, la que mereix.
Avui no hi ha nen, no hi ha pare, no hi ha ningú, només
ella i la seva consciència feta a trossos. Una llàgrima profunda i dolorosa
s'escapa (no ploris! no més!), se l'eixuga fort mentre escolta aquella cançó
que descriu a la perfecció el que sent per Pol (i ara? Pol? que hi pinta ara ell? més llàgrimes?), aquell sentiment frustrat. I es frega
suaument la pell, i llavors és quan més el recorda. Torna a aparèixer en el moment que menys
s'espera. Tan insignificant de vegades, tan important d'altres... un
assumpte sense importància, el més petit dels seus
maldecaps, però EL PUNT d'equilibri per no enfonsar-se entre
tantes ones.
Vol
parar, vol passar pàgina, seguir sent aquella Gala positiva i
forta que ho supera tot. Sí, sap que en el fons segueix
sent-ho, ho serà. I de la mateixa manera que en passar una època
bona, la dolenta sembla insuportable... al revés és
molt millor: els mals moments fan que els bons siguin excel·lents.
I així serà, així ha de ser, Gala. Li encanta somiar i lluitar pel que
realment creu que val la pena. No perd les ganes, semblen inesgotables.
De
sobte, una espurna, desconnexió, mira el calendari. Dia 9 de
juny, en un mes arriba en Pol, torna d'Anglaterra, després de
molt, després d'aquella fugida, d'aquell parèntesi imperdonable. Gala no ho assimila gaire encara, realment no sap si vol
veure'l. Bé, sí, clar, sí que vol, però
no sap si és covenient. Ell ho té molt clar, almenys
això sembla avui, qui sap demà. Li ho ha deixat ben
clar al correu, necessita parlar-li, veure-la, sentir-la. Finalment, sembla que ha après a ser sincer. I ella no ho té tan clar,
tot i que ho desitja amb totes les seves forces. Encara no ha contestat, no sap si ho farà, no sap si ho vol
recordar, no té res a dir (mentida! torna a enganyar-se; la por)... si diu el que vol, tot el que
s'ha guardat, perdrà tota l'enteresa i la credibilitat que
durant tant de temps ha aconseguit guanyar-se. Perdrà, potser,
la dignitat, quan li traduirà de manera transparent tot el que
el cor i la intuició li han estat dictant fins ara, tot el que
no ha fet, el que no ha dit, tant bo com dolent. Però la
dignitat no es perd així, no? L'ha perduda tantes vegades i de
formes tan diferents que ja no sap ni com definir-la, ni si li'n
queda. Com aquella nit que van sortir a passejar per la platja i tot
estava fosc, i es van sincerar plenament, transparents com ells mateixos, sense pors, i van decidir jugar prop de l'aigua, com a nens petits,
i sentir l'aigua fresca els acariciava els peus, com la lluna els escalfava la pell, entre carícies
dolces, i es sentien plens, lliures. Aquella mateixa nit, jugant,
Gala va perdre les sabates... i la por, la maleïda por esdrúixola. Van riure plegats tantes hores que van
semblar minuts, que ni tan sols els van importar les sabates: Gala no
es va preocupar de perdre-les ni Pol de no trobar-les entre tanta
foscor. La tenia a ella, només volia la seva essència en estat pur, Gala cent per cent. No hi havia lloc per a les preocupacions entre tants
somriures i tanta complicitat. No importava el temps ni l'espai, estaven junts... i què importava quanta estona o on? El sol començava a sortir, una tovallola estesa, tots dos estirats i somiant desperts. Reien i ja en tenien prou, no calia
parlar; fins i tot els silencis eren insuperables, eren poesia; tanta eufòria i innocència incontinguda era
impossible de parar. La platja a les fosques va quedar plena d'encís, quatre ulls que il·luminaven el moment,
i la lluna espectadora de les millors escenes i paraules d'aquell estiu.
Gala ho observa en la distància temporal, com si fos ahir, recorda cada paraula, cada olor, cada mirada que parlava a crits, i ho viu, però fa mal. Ja no és l'altre dia, ja fa un any, un any molt fosc, com aquella nit, però
sense lluna, sense Pol i sense aquelles sabates, que van desaparèixer igual que aquell somni etern d'una nit d'estiu. Només va tornar una cosa: la por.
En Pol torna d'Anglaterra, finalment, sí; i ella, en canvi,
està pensant en marxar-hi per començar una nova vida a
la seva dolça terra, recuperar somnis robats.
És
l'hora de la lectura dels diumenges, dels vespres de descans, de les
reflexions banals. Un llibre especial ple de paràgrafs que es
poden llegir i rellegir, i treure'n un suc ple de vitamines per a
l'ànima. I de sobte, una pàgina especial, amb una
resposta a una pregunta no formulada. “Molt sovint ens espantem
davant la paraula intuició i la relacionem, erroniàment,
amb conceptes com la predicció i la visió de futur. I
malgrat les reticències, sense prestar-hi gaire atenció,
i sobretot sense fer-ho gaire públic, la sentim i l'apliquem.
És aquesta intuició la que sents quan, al teu interior,
saps que has conegut una persona especial.” Amb aquestes paraules,
l'autora Carla Gràcia, en un dels seus llibres, respon a la
pregunta que tant preocupa últimament a Gala: si fer cas a la
seva intuició o no. Ja fa temps que està llegint
llibres diferents. Els tria a l'atzar, només seguint uns
paràmetres senzills, mancats de lògica i sentit comú: la intuició, la portada i la crida
sense cerca. Ella no busca un llibre, però el llibre la troba.
I tot això no la sorprèn, no només li està
passant amb els llibres. Estan canviant moltes coses i aspectes de la
seva vida, canvis interiors, inquietuds diferents, persones que li
aporten una riquesa immesurable, així com unes preocupacions
desconcertants. En Pol, sobretot ell (cling! sí, ja ha
aparegut el seu nom) sempre acaba apareixent; sobretot, no sap per
què, els diumenges.
Dijous
va tenir un pressentiment (paraula interessant). Va ser de sobte, va
sentir que passaria una cosa, AQUELLA cosa, i en Pol hi tenia molt a
veure. Una imatge que de sobte va aparèixer en la seva ment
somiadora. Llavors, la gran pregunta: és un pressentiment, una
intuició o són les ganes que li provoquen aquesta
sensació estranya? Per què no para de fer-se preguntes
constants? Per què sempre veient els peròs de les
coses? Per què no deixar fluir i deixar que simplement passi o
sigui el que hagi de ser? Ja sigui bo o sigui dolent. Sí, la
resposta és la que penseu, l'evident, la més fàcil:
POR, paraula monosíl·laba interminable i, sí,
esdrúixola (això pot ser? sí, al món de
Gala, és una realitat), Pol també, també és
esdruixol, en tots el sentits.
Ja
fa massa dies que alguna cosa ha canviat... No ho explica. Decideix
que així és millor, passarà a l'oblit més
fàcilment (o això voldria ella). I s'ho calla a crits, s'ho calla. O potser també calla per a què
no la prenguin per una maniàtica que actua com una adolescent
impulsiva. Sap què ha de fer per trobar una solució,
sap on està la solució, ho sap, però no vol. La
mateixa por que no la deixa parlar ni avançar ni fer-se notar, aquesta mateixa
por, esdruixolíssima, no la deixa fer el què sap que ha
de fer. Esborrar la por i llençar-se, o esborrar en Pol i
ressignar-se? I si, a més, hi sumem la intuició, una
intuició afiladísima com la de la Gala, doncs llavors
és impossible sortir-se'n d'aquest espiral tan misteriós,
maligne, però a la vegada intens que l'envolta. Ai, la pobra
Gala, ha de viure encara més desenganys per aprendre, o potser
simplement el seu tarannà la farà caure mil vegades i,
tot i això, no canviarà mai. No pot evitar pensar en la
seva gran filosofia de vida: És millor viure les coses amb
intensitat i després caure molt fort, amb ferides
profundes, que no pas viure-les a mitges i no assaborir-les com es
mereixen. Gala, petita somiadora, desperta ja! No tothom pensa
com tu. Vigila amb la teva bombolla, pot petar en qualsevol moment.
Sota una intel·ligència moderada, amagada, no
reconeguda, també destaca un afany interminable d'aprendre i
de donar, sense rebre, però que la deixin donar, allò
què vol, allò que abunda en ella. Ho necessita donar tot i a qui vol.
És curiós que encara ara molta gent que la coneix
s'atreveixi a tractar-la com si fos “tonta”, de la mateixa manera
que li escriuen el nom malament (Gal·la. Com? No ho soporta). Potser és
que realment no la coneixen? Li encanta en el fons ser una
desconeguda, però que la tractin de tonta, les mentides, NO; no en deixa passar ni una, o sí, segons la situació,
però això no significa que no les vegi. De vegades, li
agrada fer-se la “tonta”, deixar que li prenguin el pèl,
conscient de cadascun dels detalls de la situació. I qui
s'atreveix a fer-ho i creu que ho pot fer, definitivament, no la coneix.
Pol...
qui és en Pol? Gala ho voldria explicar, però ni ella
sap la resposta. No ho sap, no sap qui és Pol. Té cara,
cos i cor... cor, sí, tot i que de vegades ella n'ha dubtat. Només
sap que el fet que aquest nom sigui tan similar a la paraula POR no
és casualitat, no per a ella. Pol i Gala, els seus noms no
tenen vocals en comú, però les seves vides sí.
Parlar d'en Pol donaria per a pàgines i pàgines, hores i dies. De com
va aparèixer, us encantaria llegir-ho. Però no ho vol
fer, avui no. El pressentiment, evidentment, tenia a veure amb ell.
Però, ressignada, Gala pensa que no va estar un pressentiment sinó
unes ganes immesurables de què allò passés, sentir que ella
també ho és, és important. Segueix volant, com sempre, i la
caiguda pot ser espectacular, però tot i la por, les seves
ales encara funcionen, sense saber com ni per què però
ho fan. Pot ser demà les deixa tancades a l'armari. Ja està, com sempre, quan aquest nom, que adora i
detesta alhora, li passa pel cap, es posa de mal humor, i decideix ni
tan sols començar a explicar-nos una història i uns
records plens de màgia i intuició genuïna (i desapareguda?). Qui sap, potser algun dia ens ho confessa. Però
avui no, està enfadada. Enfadada, autoenfadada, tant o més
com ho estava dijous després que la seva intució li
fallés estrepitosament i el seu desig s'enfonsés sense
ganes de tornar a sortir, per evitar bàsicament més
decepcions.
Dijous
va anar a dormir enfadada, molt enfadada. I avui, també hi anirà. No
per pensar massa o per desitjar massa, sinó per pensar massa... en Pol, per desitjar massa... a Pol. Tot en la direcció
equivocada, res de volta en la direcció desitjada. Un altre
dia de reflexions a cap lloc. Està sola en tota aquesta
història, no val la pena. Probablement, però, no
trigarà en canviar de pensament. De moment, indignada, se'n va
a dormir. Bona nit, Gala, recorda la gran frase: “o ni tan sols
ho provis, o llença-t'hi de cap”. **
Quan tantes preguntes no arriben enlloc, bàsicament el que cal és parar de preguntar-se. O no? Amb quina facilitat es poden pronunciar moltes paraules, promeses i preguntes que després es queden penjant d'un fil, que no arriben a cap fi, que no obtenen resposta (i que ni tan sols, moltes vegades, en tenen). Cel gris, pluja i més pluja, i Gala està com a hipnotitzada mirant des de la finestra. No està trista, però no li costaria gens posar-se a plorar.
Ahir va ser un bon dia, sí, incomplet, però un bon dia. Avui, però, de moment no ho és. No ha passat res dolent, però precisament tampoc ha passat res bo. Mira la pantalla de l'ordinador i intenta fer feina, però impossible. Aixeca el cap i mira al no-res, mira la finestra i pensa en què avui és un bon dia per escriure. Però no en sap, ella, d'escriure, només sap reflexionar, sense exterioritzar. De vegades, fins i tot, es pregunta què sap fer bé. Maleïts silencis i preguntes sense sortida, atrapats. La racionalitat, maleïda racionalitat. És un dia d'aquells en què pujaria a un avió, i aniria on fos, on no hi hagués cares conegudes. Potser li agradaria trobar alguna cara coneguda... a estones sí, a estones no, però en el fons, com sempre, no sap què vol, sap què no vol, segueix desitjant allò que és impossible, volar massa alt (què innocent!). Torna a mirar la pantalla de l'ordinador, merda, és tard, cap novetat, vol novetats, i la feina per fer encara. Mira per la finestra, branques, pluja, una carretera lletja i una casa molt vella. No, no i no, voldria un paisatge millor, com a mínim això, una fila de casetes de colors, totes juntes, com a Notting Hill o en algunes barriades angleses. Ho troba a faltar, les seves arrels, casa seva: Anglaterra, on es pot ser feliç sense sol. Però segueix mirant aquella carretera lletja, i de sobte se'n torna al no-res. Caos, al contrari de la paraula "màgia", que li encanta, "caos" és una paraula que considera horrible, repelent, la pitjor de totes! Tan lletja o més que la carretera que no pot parar de mirar mentre està plovent. I ara és la única que té al cap.Vol som-riu-re! Només tres síl·labes! El caos, però, li ho impedeix. Això és tot, que ja és prou.
Li encanten les paraules. Les associa a sensacions, un món paral·lel, indescriptible. Com és possible que una mateixa paraula li pugui despertar el més bonics dels somriures o la més amarga de les llàgrimes? De sobte, seguint amb el caos que avui la caracteritza, apareix una paraula aïllada en la seva ment. Però se la queda per a n'ella... no la desvetlla. Pensa que si la diu, es quedarà tota ella semi-nua i té por, molta por (per què? no respon). Ai, la por, quin mecanisme. I la paraula misteriosa, tal com apareix, desapareix i en no-res, un altre cop, es queda perduda. Segueix mirant per la finestra, intentant apavaigar el caos incontrolat.
Té una sensació estranya, no la pot descriure. Com quan dorms, et despertes, et fa molt mal alguna cosa però inexplicablement el teu cos no respon. Ets conscient del dolor però no pots fer res, no pots moure't, no pots buscar remei i el mal es sent més intens que mai. Gala està desperta i conscient, alguna cosa li fa mal, però no fa res. Mira la finestra, veu la carretera lletja, té el caos instal·lat al cap, un silenci oprimit entre els dos pits i un somriure que voldria sortir, però avui, encara no s'ha volgut despertar. Cinc segons fora del no-res, ha aparegut una espurna molt fugaç i "pam!", curvatura als llavis en forma de somriure dolç. Per què? Només ella, en aquell moment, ho sap. Avui ja és el segon secret que amaga, el segon de moltíssims. Avui, s'ha vestit de color gris i negre, tan senzilla com sempre, com més senzilla, més transparent, aquesta és la seva filosofia. L'essència està en la persona, no en la roba. Però no vol anar fosca, no vol sentir-se vençuda, sense forces, no, no vol. Últim intent per agafar forces i pren mà de la seva gran arma, la imaginació, els desitjos... i comença a pensar en el vestit aquell que tant li agrada i que només s'ha posat dues vegades. Aquell que la fa sentir bé, especial, diferent... curiós que sigui un vestit, i no una persona qui aconsegueixi fer-la sentir tan especial. Sí, té ganes de somriure i ballar, de cantar ben fort les cançons que li agraden; sí, anirà a ballar-les, i es posarà el vestit, i tancarà els ulls i volarà per instants. Els silencis es transformaran en crits i música, i es sentirà durant unes hores, lliure, ella en essència pura. Aquell vestit, el vestit que porta la seva marca. Se'l posarà, es mirarà al mirall, s'agradarà?... es recollirà els cabells, i finalment, el petit gran toc final, vermell suau als llavis i llesta. Senzilla, però impecable.
Avui encara pot ser un gran dia. Ha sortit el sol, la carretera lletja ja comença a assecar-se i es veuen quatre fulles amb uns colors que desperten sensacions. Avui, sí, tot i seguir callant un mar de paraules intenses dedicades, de somriures delicats, i de carícies súbtils que es perden, la Gala, ressignada però com sempre somiadora, encara no perd la il·lusió de somriure tan intensament com aquell dia ho va fer... ^^
Quin munt de desitjos, grans o petits, possibles o gairebé impossibles, que ens passen cada dia pel cap, pel cor, per l'estómac. Es pot desitjar amb tots els sentits i amb totes les parts del cos... amb els ulls oberts o tancats, de manera conscient o inconscient. Desitjos que ens encantaria que es complissin, desitjos que desitjaríem no desitjar. I si tots els nostres desitjos es poguéssin complir? I per què no pot ser així?
Us presento a Gala, la somiadora, la noia dels ulls petits que es fixa en tot i tot ho veu, la que tot ho recorda, la de la mirada absent, transparent. Una somiadora insaciable, la que desitja. Gala, la que somia en ser algun dia la MUSA d'algun Dalí que la estimi i que estimi la vida tant com ella. La petita gran Gala, que amaga una tendresa i sensibilitat extremes sota els petits ulls, sotra la mirada freda i distant, milions de pors amagades. Sí, aquesta és ella, forta i extremadament fràgil. Es trenca amb no res i es fa forta davant les dificultats. La Gala està enamorada, d'un llibre (bé, de molts, però ara especialment d'un). Pot llegir molts llibres i oblidar-los fàcilment,; en canvi, aquest, que ni tan sols ha llegit, que ha aparegut de sobte, que no és cap best seller ni cap clàssic literari; aquest, d'entre els centenars que ha tingut entre les mans, aquest, l'ha encisat.
Primera setmana de desembre, gran desplegament per iniciar el Nadal. Una de les debilitats de Gala, el Nadal, li encanta. Ella segueix creient que la màgia existeix i que els reis mags, també; que els desitjos de fi d'any són especials. Primera setmana de desembre, sí, un vespre fred, ben abrigada, una barret de llana i a respirar Nadal... Una fira nadalenca, un passeig llarg (com al seu nen petit interior tant li agrada), una conversa breu i alguns silencis plens de significat, i pensaments que apareixen i desapareixen a una velocitat inimaginable. I de sobte, bingo!, parada de llibres, com un imán, sense ser a temps de pensar, Gala ja és allà, amb els ulls obertíssims i mirant cent títols alhora. Una sorpresa màgica, sorpresa! Li encanten les sorpreses, que la sorprenguin! Un llibre vermell gran de tapes gruixudes amb lletres daurades, sense cap mena d'il·lustració. Només en veure'l sent l'irresistible "desig" d'obrir-lo, de saber què hi ha dins... tal i com malhauradament segueix passant amb les persones. Malhauradament (sí, repeteixo) per a molts, si l'envoltori, la part de fora, no desperta desig de més, de saber, llavors ni tan sols s'intenta veure què hi amaga. Pot ser un tresor, però sembla ser que interessa més el bagul. La gent està boja, sí, algú ho havia de dir! Tot i avançar en mil i una coses, en aquest aspecte, tot segueix igual, fastigosament trist, però igual. I ella, Gala, ho detesta especialment.
I allí està, el llibre gran, vermell, amb un títol que la captiva encara més... Genial per lluir en un menjador càlid, genial per alimentar la seva esperança ultimament freda, el seu esperit imaginatiu, famolenc, que no en té mai prou, genial per obrir els ulls ben fort, com a n'ella li agrada. I el gran moment arriba, toca la tapa i amb molta cura, l'obre... màgia (quina paraula), i amb dues pàgines... al sac, l'ha captivada. Il·lustracions i paraules que li arranquen el somriure més dolç del dia i que la fan somiar desperta. Què fàcil és fer-la feliç. Colors, tipografia, mides, frases subliminals i, finalment, i més important, mil i un desitjos. No és per llegir simplement, és per observar, per deixar volar la imaginació, per somiar desperts, per somriure i per recuperar part de l'esperança que moltes vegades ens fan perdre o directament perdem sols. S'ha enamorat, d'un llibre, sí, somriu innocentment i és feliç en aquell precís moment.
I ara, suposo, la pregunta de molts seria: "i el títol del llibre?". En canvi, d'altres, directament, exclamarien "el vull, jo també el vull!". O potser algú no pensarà en el llibre sinó en Gala i els seus desitjos. Tot i la admiració que li desperta el llibre màgic, no, no se'l compra... sorprenent, oi? Avui no podrà ser. Decideix llavors, incloure-ho a la seva gran llista de desitjos... Somia desperta, destija ser somiada dolçament, desitja no deixar mai de desitjar =)
I arriba un dia com aquest, de sobte, sense previ avís, en què et sembla que estàs extremadament sol(a). Evidentment tens persones al voltant, però estàs sol(a). No és per fer pena, t'ho calles i punt; un minut, mitja hora, dues hores i mitja, cinc hores, fins que la respiració s'accelera i es ralenteix en qüestió de segons i l'únic que pots fer és plorar o cridar. No és una sensació de sentir-se desafortunat(da) o desgraciat(da); no, no es pot descriure; és no veure més enllà d'ara, no veure un demà lluminós, ni tan sols un demà. La velocitat del temps, de la qual sempre et queixes, resulta ara extremadament inexistent, el temps no avança, no saps què fer per a què sigui de nit, però tampoc vols que sigui de nit perquè realment... què faràs demà? Tornar a iniciar un altre dia lent, angoixós i sense esperances, sense somriures, sense forces?
Fa fred, et pica la pell, i és simbol de què malhauradament, un cop més, has actuat només escoltant el teu cap, aquell pare crític interior, que t'imposa coses, que et recrimina i que t'exigeix massa. De vegades, el nostre infant petit interior, parla, crida i aconsegueix el que vol, ja sigui dialogant, ja sigui donant patades i queixant-se constantment. Però quan el pare decideix apoderar-se de tota la raó i pren decisions sense escoltar el nen petit, llavors, el nen, que és la dolçor, l'impuls boig i la improvització personificades, s'enfada molt i decideix fer-nos-ho pagar físicament, ja que psíquicament no ha pogut guanyar la partida. Fa fred, et pica la pell, però decideixes obrir els ulls, resignar-te només a mitges i treure del poc que queda del dia, que tan lent ha passat, un moment de plenitut i felicitat, intens i fugaç. Et poses a sota la dutxa per intentar que la pell no pagui la rucada del petit infant, et banyes la cara, tanques els ulls, treus totes les llàgrimes, fins que paren. Com no, et poses aquell jersei que tant t'agrada i tan còmode i senzill, però que a la vegada impactant, i que et fa sentir segur(a) en cada passa que fas. Et poses un parell de tacons còmodes (indispensables!) i t'emboliques amb una superbufanda anglesa, gruixuda, nadalenca i que et serveix de protecció a les teves expressions transparents, i agafes el cotxe, i condueixis fins on l'infant et porti, on hi ha llums, música de fons, gent, on el fred no importa perquè tota la resta que t'envolta (tot i estar sol, caminar sol) et dóna la caldor i companyia que necessites; on la teva pell, tot i el fred extrem, no s'irrita. Treus a passejar el nen petit i respires, i penses en bajanades diverses i somrius inconscientment. L'aire fresc a la cara fa que el pare crític s'amagui. L'equilibri arriba momentàniament, de sobte. I llavors, et permets un caprici, o dos; ja sigui un cafè o un té molt calent en una terrassa freda, ja sigui un llibre que t'ha encantat i que et farà arribar en moltes ganes a casa (sí, aquella que hores abans se't menjava i t'ofegava) per devorar-lo, o ja sigui un regalet per fer somriure algú qui estimes i que potser realment sí que ho necessita de debó.
Alerta, quan tot aquest punt culminant està en procès i et sents excel·lent, tot i que passa volant, encara tens temps de viure una nova sensació de recaiguda, d'algun reflex o pensament o senyal que et fa tornar a sentir trontonllant: pors, negativitat, inseguretat... S'apropa el pare corrent, vol sortir a buscar-te. Però en aquell moment, just llavors, estàs tan ple/na de forces, que decideixes, simplement, seguir caminant, notant en fred a la cara i pensant com n'està de content, el nen petit interior que no demanava res més que sortir a passejar i fer-te somriure per res en especial i per molt a la vegada. No és una bojeria, és el millor dels somriures, el que no es busca ni es demana, el que no té raó de ser, l'espontani, el que s'enriqueix de tots els petits detalls cursis que no tothom sap apreciar.
Avui, finalment l'infant ha guanyat. Demà, però, seguirà reclamant que el treguin a passejar més sovint; afortunadament, seguirà tenint veu i ganes de demanar... gràcies :-)