>>> Si vale la pena verlo, escucharlo o hacerlo, quiero verlo, escucharlo, hacerlo AHORA

17 de gen. 2012

Paraules lletges, silencis estridents, somriures atrapats... i un vestit

Quan tantes preguntes no arriben enlloc, bàsicament el que cal és parar de preguntar-se. O no? Amb quina facilitat es poden pronunciar moltes paraules, promeses i preguntes que després es queden penjant d'un fil, que no arriben a cap fi, que no obtenen resposta (i que ni tan sols, moltes vegades, en tenen). Cel gris, pluja i més pluja, i Gala està com a hipnotitzada mirant des de la finestra. No està trista, però no li costaria gens posar-se a plorar.


Ahir va ser un bon dia, sí, incomplet, però un bon dia. Avui, però, de moment no ho és. No ha passat res dolent, però precisament tampoc ha passat res bo. Mira la pantalla de l'ordinador i intenta fer feina, però impossible. Aixeca el cap i mira al no-res, mira la finestra i pensa en què avui és un bon dia per escriure. Però no en sap, ella, d'escriure, només sap reflexionar, sense exterioritzar.  De vegades, fins i tot, es pregunta què sap fer bé. Maleïts silencis i preguntes sense sortida, atrapats. La racionalitat, maleïda racionalitat. És un dia d'aquells en què pujaria a un avió, i aniria on fos, on no hi hagués cares conegudes. Potser li agradaria trobar alguna cara coneguda... a estones sí, a estones no, però en el fons, com sempre, no sap què vol, sap què no vol, segueix desitjant allò que és impossible, volar massa alt (què innocent!). Torna a mirar la pantalla de l'ordinador, merda, és tard, cap novetat, vol novetats, i la feina per fer encara. Mira per la finestra, branques, pluja, una carretera lletja i una casa molt vella. No, no i no, voldria un paisatge millor, com a mínim això, una fila de casetes de colors, totes juntes, com a Notting Hill o en algunes barriades angleses. Ho troba a faltar, les seves arrels, casa seva: Anglaterra, on es pot ser feliç sense sol. Però segueix mirant aquella carretera lletja, i de sobte se'n torna al no-res. Caos, al contrari de la paraula "màgia", que li encanta, "caos" és una paraula que considera horrible, repelent, la pitjor de totes! Tan lletja o més que la carretera que no pot parar de mirar mentre està plovent. I ara és la única que té al cap.Vol som-riu-re! Només tres síl·labes! El caos, però, li ho impedeix. Això és tot, que ja és prou.


Li encanten les paraules. Les associa a sensacions, un món paral·lel, indescriptible. Com és possible que una mateixa paraula li pugui despertar el més bonics dels somriures o la més amarga de les llàgrimes? De sobte, seguint amb el caos que avui la caracteritza, apareix una paraula aïllada en la seva ment. Però se la queda per a n'ella... no la desvetlla. Pensa que si la diu, es quedarà tota ella semi-nua i té por, molta por (per què? no respon). Ai, la por, quin mecanisme. I la paraula misteriosa, tal com apareix, desapareix i en no-res, un altre cop, es queda perduda. Segueix mirant per la finestra, intentant apavaigar el caos incontrolat.


Té una sensació estranya, no la pot descriure. Com quan dorms, et despertes, et fa molt mal alguna cosa però inexplicablement el teu cos no respon. Ets conscient del dolor però no pots fer res, no pots moure't, no pots buscar remei i el mal es sent més intens que mai. Gala està desperta i conscient, alguna cosa li fa mal, però no fa res. Mira la finestra, veu la carretera lletja, té el caos instal·lat al cap, un silenci oprimit entre els dos pits i un somriure que voldria sortir, però avui, encara no s'ha volgut despertar. Cinc segons fora del no-res, ha aparegut una espurna molt fugaç i "pam!", curvatura als llavis en forma de somriure dolç. Per què? Només ella, en aquell moment, ho sap. Avui ja és el segon secret que amaga, el segon de moltíssims. Avui, s'ha vestit de color gris i negre, tan senzilla com sempre, com més senzilla, més transparent, aquesta és la seva filosofia. L'essència està en la persona, no en la roba. Però no vol anar fosca, no vol sentir-se vençuda, sense forces, no, no vol. Últim intent per agafar forces i pren mà de la seva gran arma, la imaginació, els desitjos... i comença a pensar en el vestit aquell que tant li agrada i que només s'ha posat dues vegades. Aquell que la fa sentir bé, especial, diferent... curiós que sigui un vestit, i no una persona qui aconsegueixi fer-la sentir tan especial. Sí, té ganes de somriure i ballar, de cantar ben fort les cançons que li agraden; sí, anirà a ballar-les, i es posarà el vestit, i tancarà els ulls i volarà per instants. Els silencis es transformaran en crits i música, i es sentirà durant unes hores, lliure, ella en essència pura. Aquell vestit, el vestit que porta la seva marca. Se'l posarà, es mirarà al mirall, s'agradarà?... es recollirà els cabells, i finalment, el petit gran toc final, vermell suau als llavis i llesta. Senzilla, però impecable.


Avui encara pot ser un gran dia. Ha sortit el sol, la carretera lletja ja comença a assecar-se i es veuen quatre fulles amb uns colors que desperten sensacions. Avui, sí, tot i seguir callant un mar de paraules intenses dedicades, de somriures delicats, i de carícies súbtils que es perden, la Gala, ressignada però com sempre somiadora, encara no perd la il·lusió de somriure tan intensament com aquell dia ho va fer... ^^

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada