Sentir-la, cantar-la... que te la cantin

Que la música és una de les teràpies més meravelloses que hi ha a la vida, d'això, ben poca gent en deu dubtar. Impossible. Potser, però, no tothom ho valora de la mateixa manera ni la necessita tant. Hi ha persones que sense música no podrien viure; és així de cert, és una de les meravelles més grans. I qui no la necessita tant com respirar, es perd una de les poques essències que t'acompanyen durant tota la vida, que mai et deixen sol i que et fan sentir plaers inigualables. Tot, absolutament tot, tot es pot fer amb música i, automàticament, els petits o grans plaers, es multipliquen; i les penes, s'alleugeren o couen més, però tot es viu amb més intensitat, més. Records, esperances, somnis, destijos, el que mai no passarà, el que podria passar, els sentiments que moltes vegades no es poden exterioritzar, les paraules endreçades o desendreçades que formen un conjunt excel·lent, i es respiren al ritme de la melodia que et transporta a mil llocs i sensacions. La paraula música és esdrúixola, com ha de ser, però tot i això és queda curta per englobar tot el que representa.

Després de disset cançons seguides, i sense poder dir quina és millor o quina explica millor com es sent, després de plorar, riure i tancar els punys amb força, Gala decideix encendre les espelmes del menjador, la de color verd, la d'olor de canyella, la que sembla que no s'acaba mai, la que no vol que es consumeixi, aquella que li dona mil records; en té poques, però les encèn totes, avui, totes. Es prepara un té, evident però real, és anglesa, i això és indispensable i irremplaçable, el SEU moment. I es cobreix amb aquella manta tan dolça que fa que recordi a la seva mare i aquells dies en què tot anava bé, i no només econòmicament; l'època en què els regals no es feien només per Nadal i els somriures semblaven inesgotables. La mare li feia molt regals ja que en paraules no aconseguia demostrar ja més el gran que n'era, la seva filla Gala, per a ella. Gala no ho veia, no ho sentia, encara ara no sap qui és ni com la valoren, els qui l'estimen. I va decidir regalar-li alguna cosa que fes que sempre estessin juntes, tot i que fisícament separades. I ara Gala pensa en la seva estimada “mom” i en com cada dia s'està transformant més en la part més indispensable del seu dia a dia. Ella li dóna les forces, ella intenta que no tanqui els ulls tan sovint i no deixi de veure la llum, ni de voler-la veure quan tot és extremadament fosc; una llum càlida, brillant, la que no troba, com la que veu ara a través de l'espelma d'olor a canyella. Ostres, gairebé ho oblidava, també li va regalar la mare: l'espelma perfumada junt amb un té negre de canyella també, la combinació genial per a què tots els seus moments sempre fossin especials. Ara sent l'olor a canyella i veu aquella petita llum, i la mirada se li'n va molt lluny, allà on voldria estar ara mateix.

Han estat uns dies difícils. Han arribat després d'un temps que ja estava sent més que difícil, suficientment difícil. Gala no parava de repetir PROU, però el prou no la va escoltar. Però tot i la duresa, tot i callar, intentar superar adversitats, tot i això, les coses s'han continuat complicant i alguns maldecaps han incrementat. Però les espelmes la tranquil·litzen i la fan somiar en temps, persones i llocs millors. Han estat uns dies durs, sense desconnectar dels pensaments ni per a dormir. Semblava com si tingués un partit de tenis al cap, allí instal·lat, i un de bèisbol, fins i tot una competició de natació sincronitzada. Aigua, pilotes, cops, respiracions, fugides, tenir la pilota al seu camp i perdre-la, etc. De tot hi havia, de tot menys pau... hi havia pilotes que venien i anaven... en venien moltes i Gala no podia esquivar-les; en volia tirar moltes però totes li quèien de les mans, no tenia força. Faltava, però, un arbitre per parar el joc quan convenia, per posar regles inexistents, per donar les pauses pertinents. No hi era, no n'hi havia. Però sí, ara, davant aquesta espelma d'olor, no veu pilotes, no les esquiva, no en vol tirar, simplement sent una dolçor amarga (que intens tot plegat) en tots els seus sentits i sense voler, aconsegueix, simplement, no pensar, deixar que les pilotes la colpegin, gairebé sense sentir dolor. La setmana, dura; els dies, freds; ella, sola... sola, sola, malalta, amb fred, plorant, desplomant-se, lluitant, treballant, despertant de malsons per tornar a un malson... tancant els ulls, obrint-los i... sola, sola, trista, tonta! i ningú, res, es perd, i desfeta, apartada, sola, sola, menyspreada... i fred, molt de fred. Sí, definitivament, uns dies difícils (quin adjectiu més subjectiu)... Després de tocar fons va decidir tocar de peus a terra, no enfonsant-se, però sí deixant els nuvolets ben amunt i ella, amb els peus ben aferrats a terra. Fa dies que té els peus freds, congelats... és senyal de què s'ha de tornar a enlairar? On és l'arbitre? O és simplement que tant de temps amb els peus enlairats ha fet que no notessin el fred que realment havien de notar, el fred que hi havia, el real? Algú li ho pot dir, qui li ho explica? Arbitre! La reina de les reflexions necessita una reflexió. Feta un embolic i ja està. Ni l'espelma de canyella ho aconsegueix, ni tan sols aquella cançó que desitjaria que li cantessin li dóna la resposta. No l'hi cantaran, per molt que ho desitgi i ho pensi i ho imagini i gairebé ho senti. Malhauradament, un cop més, es conformarà cantant-la, escoltant-la d'una veu que li transmet molt, encara que no sigui la veu que voldria sentir. Se li tornarà a posar la pell sensible, el nus a la gola, el record llunyà d'allò que mai tornarà. I ballarà lentament, com si flotés, i per moments, ja no tindrà els peus freds. La música serà, un cop més, la seva única còmplice i acompanyant.  *?*