>>> Si vale la pena verlo, escucharlo o hacerlo, quiero verlo, escucharlo, hacerlo AHORA

17 de maig 2012

Excessos que denoten mancances & viceversa



Tal i com un amic solia afirmar, els excessos denoten mancances. Completament d'acord. I les mancances, d'on venen les mancances? I les mancances, que denoten? Tenim culpa d'aquestes un cop decidim o podem posar-ne solució? El sol enlluerna a Gala, el mateix sol que feia unes hores la feia somriure ara la molesta. Està bé, però no està bé. L'entorn potser l'influeix massa, o potser ella permet que l'influeixi massa. Comença a fer sol i desitja gaudir-ne, la seva pell i la seva ànima ho desitgen fins i tot més que ella. Però el sol no ho arreglarà tot, potser ella no pot evitar pensar-ho així però sap que en el fons és el seu sol interior el que ha de sortir, ja sigui hivern o estiu, i enlluernar l'exterior, mostrar amor, un amor que ha de transpirar per ella i el qual farà que també pugui absorvir l'amor de fora. No serveix fer-se la victima ja Gala, ja n'hi ha prou. Molt victimisme, molt sentiment negatiu, però res per posar-ne cura. Els excessos en lectures d'autoajuda, en passejades per reflexionar, en repetir-se “m'estimo” cada dia, o almenys intentar-ho, en cuidar-se, en intentar cobrir la seva delicada pell de fortes capes, tantes com les d'una ceba, d'aquelles que només se'n poden treure una o dues, com a molt tres, però probablement mai ningú no arribarà ni a la cinquena, ni la sisena. I ella, la vertadera Gala, es troba a la vuitena, impossible passar de la quatre, gairebé impossible. Arribar a la 6 o a la 7? No s'ha vist encara mai. Només una persona hi va arribar a la sisena capa, però no li interessa recordar-ho. De vegades, cada cop menys, un somni fugaç fa que recordi quan li van tocar la sisena pell, i es desperti amb la sensació de manson, sensació d'esgotament, de lluitar contra res, de ganes de què algun dia desapareguin els somnis, de què algun dia li arribin a la sisena, a la setena, sense mentides, amb la transparència i amb el respecte i l'amor. Arribar a la darrera? Ara per ara no s'ho planteja, és impossible, és necessària la seva voluntat, la de que li transpassin i, ara per ara, no hi és, ni vol que hi sigui. Quin mal, per què t'han ferit d'aquestes maneres petita? Qui s'hi ha atrevit? Qui seria capaç? Però si és impossible, fer-ho voluntàriament, és impossible. Com et van poder estirar la pell, a tires, per introduir-hi suaument cristalls que semblaven perles i després tornar a cosir les capes? Com es pot fer això? Del dolor millor no en parlem, cristalls introduint-se a presió a la carn mentre desgarraben poc a poc la suau pell recent cosida de Gala. I així, ara, les vuit capes la protegeixen, però les cicatrius estan allí i els cristalls s'hi han instal·lat, no es veuen però estan, la sang ha desaparegut i el dolor també, però el dolor del record és tan insuportable que prefereix no recordar-lo. Maleïts somnis, maleïdes coincidències que l'obliguen a fer recordar. Les proves de la vida. Tornem a les vuit, sí, vuit, capes. Es tracta d'un excés de capes, un excés de fortalesa, un excés que denota una greu mancaça, la mancança de no acceptar que la darrera capa, la vuitena, és una capa rica i plena de positivisme i bones vibracions, que pot enlluernar, tant com el sol que avui la molesta. Un excés, molts excessos. La pell que Gala habita. Podries enlluernar molta gent, Gala; no només la gent que et considera fosca, sinó gent que et considera lluminosa, però que realment no coneix la teva llum natural, només la que tu controles, la bombeta que connectes i desconnectes al teu gust.

S'apropa l'estiu i Gala canvia d'escut. No deixa de ser un escut de protecció, però aquest cop, l'escut d'estiu sembla gairebé transparent a les persones, tot i que no deixa de tenir el mateix gruix i el mateix objectiu, tot i això, sí, és molt més dèbil i fins i tot pot arribar a semblar més accessible, més fàcil de trencar. Però només ella sap que no. Estiu i excessos, sí, Gala ho admet. No sap què està fent. No es tracta d'excessos negatius, però són excessos. Massa sol, massa llibertat, massa descontrol, massa hores sense reflexionar, massa actuacions espontànies però falses, massa somriures que amaguen crits d'impotència. On estan les seves famoses pautes? Només pautes, en sa vida només hi ha pautes, que ara semblen haver-se esfumat, haver-se perdut. El que no hi ha i ja no hi haurà són les quadrícules. Una vida quadrículada, no; pautada, tampoc, però una mica sí, ella és així. La llibertat és el tresor més preuat, el que ja li van robar fa anys, el que es va deixar robar. Un excés de silenci i conformitat que denotava inseguretats i odi propi, i que va acabar pagant. Ara sap el que és predre-la i no l'ha deixat escapar més, no permetrà que li robin ni que tan sols ho intentin. No vol lladres de llibertat. Qui hi estigui no ha de ser lladre, que ella, a una presó i per un delicte que mai va cometre, ja s'hi ha estat prou temps, massa temps. No hi havia targes del monopoli que l'alliberessin ni algun jutge que ho pogués valorar per tornar-li-la, per fer-la lliure de nou. Aquella presó, aquelles cadenes, aquella sol·litut, aquells sorolls i ecos que desgastaven l'oïda i moltes més coses que no són l'oïda: la resta de sentits i sentiments.

L'escut estiuenc d'aquest any encara s'està confeccionant. Com serà, com serà? De moment el primaveral no funciona gaire bé, haurà de pensar en algun canvi fort i original si vol sortir-se'n mitjanament bé com el darrer estiu. O serà hora d'intentar directament no comprar-se escut? Ho pensa i ja li passen mil pors i sensacions pel cap. Potser no, no serà bona idea. Tampoc sabria com fer-ho. Manca de seguretat, manca d'autovaloracions, manca de molt... mancances degudes també a un excés d'exigències i de qualitats positives que desemboquen en petitesa i inseguretat. Tot és circular, tot comença i res acaba, és un cercle viciós, se sap l'inici no s'arriba mai a la fi; se sap el problema, no s'arriba mai a la solució o sortida, només s'arriba a una segona parada amb més d'allò. Tot i això, els vels que l'envolten són durs, durs i forts com un escut, tot i que suaus i sensibles, fàcils de trencar, difícils d'intentar destapar. Ella s'agrada amb els seus vels, se sent segura. La vida en un laberint ple de miralls distorsionats i de camins que no acaben, d'altres que no porten a bon fi, d'altres que semblen els definitius i només porten a una paret que no deixa pas a res més i que fa retrocedir, d'altres que tenen monstres ocults que assusten innesperadament, d'altres que són simplement els mateixos que els anteriors. Errors que es repeteixen, pedres que són posades expressament, que s'han d'ensopegar, d'altres que no caldria ensopegar, i algun minotaure que desgarra la pell a tires per introduir cristalls trencats, roses amb espines que brillen amb un color vermell intens, per a què les agadis, i algun llibre sincer, algun somriure intencionat, llàgrimes robades, monotonia de segons, d'hores, de dies o d'anys. I els anys passen.

Gala viu en el seu laberint on una nova estació vol començar ja, on ara el sol que tant desitja més aviat l'està enlluernant i no la deixa veure res en clar, on les nits són eternes i la foscor no té color de lluna, on somia amb escuts i minotaures, on no sap quin camí agafar, perquè té por de perdre el punt inicial on hi ha tots els camins, té por de no poder recular si el camí té pedres o cristalls o fins i tot per si hi habita el gran minotaure. La por només pot fer que realment vegi tot això on no hi és. Però encara no ha escollit camí ni té per què fer-ho encara. Esperarà a que el sol l'acompanyi dolçament, esperarà el seu nou escut d'estiu i llavors decidirà si s'asseu enmig de laberint o si escull camí. I mentre, desfilarà enmig d'un ball d'excessos i mancances que intentarà equilibrar al so de la música que li aporta pau entre tots aquests sorolls i ecos no desitjats. Ballarà, disfressada , amb tots els seus vels, i tancarà els ulls i girarà i girarà, fins que es marejarà, pararà, i qui sap, potser quan pari, quan el seu cos ja no podrà més, allí mateix, al seu davant, el camí per on ha de tirar s'obrirà amb un raig de sol suau, que la guiarà cap al camí que dóna a la sortida, on no hi haurà ni capes ni cristalls, ple de miralls on podrà repetir-se elogis i on podrà somriure en veure el seu somriure.

De vegades, els excessos són necessaris per adonar-se'n de les mancances que cohabiten amb nosaltres. De vegades... el món s'equivoca, s'equivoca.

#stilla