Tal
i com un amic solia afirmar, els excessos denoten mancances.
Completament d'acord. I les mancances, d'on venen les mancances? I
les mancances, que denoten? Tenim culpa d'aquestes un cop decidim o
podem posar-ne solució? El sol enlluerna a Gala, el mateix sol
que feia unes hores la feia somriure ara la molesta. Està bé,
però no està bé. L'entorn potser l'influeix
massa, o potser ella permet que l'influeixi massa. Comença a
fer sol i desitja gaudir-ne, la seva pell i la seva ànima ho
desitgen fins i tot més que ella. Però el sol no ho
arreglarà tot, potser ella no pot evitar pensar-ho així
però sap que en el fons és el seu sol interior el que
ha de sortir, ja sigui hivern o estiu, i enlluernar l'exterior,
mostrar amor, un amor que ha de transpirar per ella i el qual farà
que també pugui absorvir l'amor de fora. No serveix fer-se la
victima ja Gala, ja n'hi ha prou. Molt victimisme, molt sentiment
negatiu, però res per posar-ne cura. Els excessos en lectures
d'autoajuda, en passejades per reflexionar, en repetir-se “m'estimo”
cada dia, o almenys intentar-ho, en cuidar-se, en intentar cobrir la
seva delicada pell de fortes capes, tantes com les d'una ceba,
d'aquelles que només se'n poden treure una o dues, com a molt
tres, però probablement mai ningú no arribarà ni
a la cinquena, ni la sisena. I ella, la vertadera Gala, es troba a la
vuitena, impossible passar de la quatre, gairebé impossible.
Arribar a la 6 o a la 7? No s'ha vist encara mai. Només una
persona hi va arribar a la sisena capa, però no li interessa
recordar-ho. De vegades, cada cop menys, un somni fugaç fa que
recordi quan li van tocar la sisena pell, i es desperti amb la
sensació de manson, sensació d'esgotament, de lluitar
contra res, de ganes de què algun dia desapareguin els somnis,
de què algun dia li arribin a la sisena, a la setena, sense
mentides, amb la transparència i amb el respecte i l'amor.
Arribar a la darrera? Ara per ara no s'ho planteja, és
impossible, és necessària la seva voluntat, la de que
li transpassin i, ara per ara, no hi és, ni vol que hi sigui.
Quin mal, per què t'han ferit d'aquestes maneres petita? Qui
s'hi ha atrevit? Qui seria capaç? Però si és
impossible, fer-ho voluntàriament, és impossible. Com
et van poder estirar la pell, a tires, per introduir-hi suaument
cristalls que semblaven perles i després tornar a cosir les
capes? Com es pot fer això? Del dolor millor no en parlem,
cristalls introduint-se a presió a la carn mentre desgarraben
poc a poc la suau pell recent cosida de Gala. I així, ara, les
vuit capes la protegeixen, però les cicatrius estan allí
i els cristalls s'hi han instal·lat, no es veuen però
estan, la sang ha desaparegut i el dolor també, però el
dolor del record és tan insuportable que prefereix no
recordar-lo. Maleïts somnis, maleïdes coincidències
que l'obliguen a fer recordar. Les proves de la vida. Tornem a les
vuit, sí, vuit, capes. Es tracta d'un excés de capes,
un excés de fortalesa, un excés que denota una greu
mancaça, la mancança de no acceptar que la darrera
capa, la vuitena, és una capa rica i plena de positivisme i
bones vibracions, que pot enlluernar, tant com el sol que avui la
molesta. Un excés, molts excessos. La pell que Gala habita.
Podries enlluernar molta gent, Gala; no només la gent que et
considera fosca, sinó gent que et considera lluminosa, però
que realment no coneix la teva llum natural, només la que tu
controles, la bombeta que connectes i desconnectes al teu gust.
S'apropa
l'estiu i Gala canvia d'escut. No deixa de ser un escut de protecció,
però aquest cop, l'escut d'estiu sembla gairebé
transparent a les persones, tot i que no deixa de tenir el mateix
gruix i el mateix objectiu, tot i això, sí, és
molt més dèbil i fins i tot pot arribar a semblar més
accessible, més fàcil de trencar. Però només
ella sap que no. Estiu i excessos, sí, Gala ho admet. No sap
què està fent. No es tracta d'excessos negatius, però
són excessos. Massa sol, massa llibertat, massa descontrol,
massa hores sense reflexionar, massa actuacions espontànies
però falses, massa somriures que amaguen crits d'impotència.
On estan les seves famoses pautes? Només pautes, en sa vida
només hi ha pautes, que ara semblen haver-se esfumat, haver-se
perdut. El que no hi ha i ja no hi haurà són les
quadrícules. Una vida quadrículada, no; pautada,
tampoc, però una mica sí, ella és així.
La llibertat és el tresor més preuat, el que ja li van
robar fa anys, el que es va deixar robar. Un excés de silenci
i conformitat que denotava inseguretats i odi propi, i que va acabar
pagant. Ara sap el que és predre-la i no l'ha deixat escapar
més, no permetrà que li robin ni que tan sols ho
intentin. No vol lladres de llibertat. Qui hi estigui no ha de ser
lladre, que ella, a una presó i per un delicte que mai va
cometre, ja s'hi ha estat prou temps, massa temps. No hi havia targes
del monopoli que l'alliberessin ni algun jutge que ho pogués
valorar per tornar-li-la, per fer-la lliure de nou. Aquella presó,
aquelles cadenes, aquella sol·litut, aquells sorolls i ecos
que desgastaven l'oïda i moltes més coses que no són
l'oïda: la resta de sentits i sentiments.
L'escut
estiuenc d'aquest any encara s'està confeccionant. Com serà,
com serà? De moment el primaveral no funciona gaire bé,
haurà de pensar en algun canvi fort i original si vol
sortir-se'n mitjanament bé com el darrer estiu. O serà
hora d'intentar directament no comprar-se escut? Ho pensa i ja li
passen mil pors i sensacions pel cap. Potser no, no serà bona
idea. Tampoc sabria com fer-ho. Manca de seguretat, manca
d'autovaloracions, manca de molt... mancances degudes també a
un excés d'exigències i de qualitats positives que
desemboquen en petitesa i inseguretat. Tot és circular, tot
comença i res acaba, és un cercle viciós, se sap
l'inici no s'arriba mai a la fi; se sap el problema, no s'arriba mai
a la solució o sortida, només s'arriba a una segona
parada amb més d'allò. Tot i això, els vels que
l'envolten són durs, durs i forts com un escut, tot i que
suaus i sensibles, fàcils de trencar, difícils
d'intentar destapar. Ella s'agrada amb els seus vels, se sent segura.
La vida en un laberint ple de miralls distorsionats i de camins que
no acaben, d'altres que no porten a bon fi, d'altres que semblen els
definitius i només porten a una paret que no deixa pas a res
més i que fa retrocedir, d'altres que tenen monstres ocults
que assusten innesperadament, d'altres que són simplement els
mateixos que els anteriors. Errors que es repeteixen, pedres que són
posades expressament, que s'han d'ensopegar, d'altres que no caldria
ensopegar, i algun minotaure que desgarra la pell a tires per
introduir cristalls trencats, roses amb espines que brillen amb un
color vermell intens, per a què les agadis, i algun llibre
sincer, algun somriure intencionat, llàgrimes robades,
monotonia de segons, d'hores, de dies o d'anys. I els anys passen.
Gala
viu en el seu laberint on una nova estació vol començar ja, on ara el sol que tant desitja més aviat l'està
enlluernant i no la deixa veure res en clar, on les nits són
eternes i la foscor no té color de lluna, on somia amb escuts
i minotaures, on no sap quin camí agafar, perquè té
por de perdre el punt inicial on hi ha tots els camins, té por
de no poder recular si el camí té pedres o cristalls o
fins i tot per si hi habita el gran minotaure. La por només
pot fer que realment vegi tot això on no hi és. Però
encara no ha escollit camí ni té per què fer-ho
encara. Esperarà a que el sol l'acompanyi dolçament,
esperarà el seu nou escut d'estiu i llavors decidirà si
s'asseu enmig de laberint o si escull camí. I mentre,
desfilarà enmig d'un ball d'excessos i mancances que intentarà
equilibrar al so de la música que li aporta pau entre tots
aquests sorolls i ecos no desitjats. Ballarà, disfressada ,
amb tots els seus vels, i tancarà els ulls i girarà i
girarà, fins que es marejarà, pararà, i qui sap,
potser quan pari, quan el seu cos ja no podrà més, allí
mateix, al seu davant, el camí per on ha de tirar s'obrirà
amb un raig de sol suau, que la guiarà cap al camí que
dóna a la sortida, on no hi haurà ni capes ni
cristalls, ple de miralls on podrà repetir-se elogis i on
podrà somriure en veure el seu somriure.
De vegades, els
excessos són necessaris per adonar-se'n de les mancances que
cohabiten amb nosaltres. De vegades... el món s'equivoca, s'equivoca.
#stilla