De com es perden les sabates... o la dignitat

De vegades arriba un punt en la vida en què cal reconèixer que simplement no és la millor època... més aviat, de les pitjors. I reconeixer-ho és el primer pas per conviure-hi i seguir endavant. De vegades després d'una bona temporada, d'un estiu superlatiu, quan la segueix una dolenta, sembla encara pitjor del que és, ja que l'ha precedida una de molt bona. La única i millor opció, però, és enfrontar-ho al cent per cent, amb el cap ben alt i pensant que no hi ha mal que cent anys duri... ni cos que ho aguanti.

Fa dies que les preocupacions es van apilant en la ment de Gala. Arriben sense demanar permís i es van acumulant, creant una tensió que ja fa dies que es fa insuportable. No, no es refereix a tonteries amoroses i altres. Són problemes de debó, dels que necessiten solució immediata que destaca per la seva absència cada cop més, dels que no la deixen dormir. La música és la única medicina, però arriba un moment en què no serveix de res tampoc. El telèfon només sona amb “bad news” i l'espiral comença a crear una desesperació destructiva. I torna a estar davant d'una finestra, bruta, que no té ganes de netejar, i que mostra l'exterior de manera borrosa, fosca, distorsionada. I pensa, i parla sola, i reflexiona, i s'autocastiga amb paraules injustes, però segueix sense tirar la tovallola del somni d'un futur millor, d'un dia a dia que l'ompli de satisfaccions i la faci sentir útil, important, interessant. A estones es cansa, en segons pensa que no hi ha sortida, en mil·lèssimes vol visualitzar la porta, la que mereix. Avui no hi ha nen, no hi ha pare, no hi ha ningú, només ella i la seva consciència feta a trossos. Una llàgrima profunda i dolorosa s'escapa (no ploris! no més!), se l'eixuga fort mentre escolta aquella cançó que descriu a la perfecció el que sent per Pol (i ara? Pol? que hi pinta ara ell? més llàgrimes?), aquell sentiment frustrat. I es frega suaument la pell, i llavors és quan més el recorda. Torna a aparèixer en el moment que menys s'espera. Tan insignificant de vegades, tan important d'altres... un assumpte sense importància, el més petit dels seus maldecaps, però EL PUNT d'equilibri per no enfonsar-se entre tantes ones.

Vol parar, vol passar pàgina, seguir sent aquella Gala positiva i forta que ho supera tot. Sí, sap que en el fons segueix sent-ho, ho serà. I de la mateixa manera que en passar una època bona, la dolenta sembla insuportable... al revés és molt millor: els mals moments fan que els bons siguin excel·lents. I així serà, així ha de ser, Gala. Li encanta somiar i lluitar pel que realment creu que val la pena. No perd les ganes, semblen inesgotables.

De sobte, una espurna, desconnexió, mira el calendari. Dia 9 de juny, en un mes arriba en Pol, torna d'Anglaterra, després de molt, després d'aquella fugida, d'aquell parèntesi imperdonable. Gala no ho assimila gaire encara, realment no sap si vol veure'l. Bé, sí, clar, sí que vol, però no sap si és covenient. Ell ho té molt clar, almenys això sembla avui, qui sap demà. Li ho ha deixat ben clar al correu, necessita parlar-li, veure-la, sentir-la. Finalment, sembla que ha après a ser sincer. I ella no ho té tan clar, tot i que ho desitja amb totes les seves forces. Encara no ha contestat, no sap si ho farà, no sap si ho vol recordar, no té res a dir (mentida! torna a enganyar-se; la por)... si diu el que vol, tot el que s'ha guardat, perdrà tota l'enteresa i la credibilitat que durant tant de temps ha aconseguit guanyar-se. Perdrà, potser, la dignitat, quan li traduirà de manera transparent tot el que el cor i la intuició li han estat dictant fins ara, tot el que no ha fet, el que no ha dit, tant bo com dolent. Però la dignitat no es perd així, no? L'ha perduda tantes vegades i de formes tan diferents que ja no sap ni com definir-la, ni si li'n queda. Com aquella nit que van sortir a passejar per la platja i tot estava fosc, i es van sincerar plenament, transparents com ells mateixos, sense pors, i van decidir jugar prop de l'aigua, com a nens petits, i sentir l'aigua fresca els acariciava els peus, com la lluna els escalfava la pell, entre carícies dolces, i es sentien plens, lliures. Aquella mateixa nit, jugant, Gala va perdre les sabates... i la por, la maleïda por esdrúixola. Van riure plegats tantes hores que van semblar minuts, que ni tan sols els van importar les sabates: Gala no es va preocupar de perdre-les ni Pol de no trobar-les entre tanta foscor. La tenia a ella, només volia la seva essència en estat pur, Gala cent per cent. No hi havia lloc per a les preocupacions entre tants somriures i tanta complicitat. No importava el temps ni l'espai, estaven junts... i què importava quanta estona o on? El sol començava a sortir, una tovallola estesa, tots dos estirats i somiant desperts. Reien i ja en tenien prou, no calia parlar; fins i tot els silencis eren insuperables, eren poesia; tanta eufòria i innocència incontinguda era impossible de parar. La platja a les fosques va quedar plena d'encís, quatre ulls que il·luminaven el moment, i la lluna espectadora de les millors escenes i paraules d'aquell estiu. Gala ho observa en la distància temporal, com si fos ahir, recorda cada paraula, cada olor, cada mirada que parlava a crits, i ho viu, però fa mal. Ja no és l'altre dia, ja fa un any, un any molt fosc, com aquella nit, però sense lluna, sense Pol i sense aquelles sabates, que van desaparèixer igual que aquell somni etern d'una nit d'estiu. Només va tornar una cosa: la por.

En Pol torna d'Anglaterra, finalment, sí; i ella, en canvi, està pensant en marxar-hi per començar una nova vida a la seva dolça terra, recuperar somnis robats.

&2