Gala estava dormint, profundament, però avui ha despertat, avui ha decidit DESPERTAR. Benvinguda! Segueix aquí, no ha marxat mai, però va escapar, la drecera de la covardia ha estat sempre fàcil. Avui, Gala torna i els seus peus trepitgen amb força i seguretat. Costarà, serà un camí llarg per arribar al seu JO. Tothom és especial, ella no serà menys. Aquest cop, si que és cert el mai més. Orgullosa. S'han acabat les pors. Comença l'era Gala... Letting herself flow
Now!
La
sensibilitat també està en crisi? O és que
sempre ho ha estat? Quines preguntes que no van enlloc, igual que
l'extremadíssima sensibilitat de Gala... es perd en la
immensitat, imperceptible. Ser sensible té una part positiva
però també implica part negativa. Qui disposa d'aquest
adjectiu pot veure i viure les coses d'una manera diferent, més
perceptiva, diferent, vaja, innexplicable, però. Qui ho
entengui que aixequi la mà. Tu? Ah, sí, clar, és
que tu també ets sensible fins a l'extrem, o no ho vols
reconèixer? La sensibilitat es pot amagar? No... imitar,
simular, falsificar, sí; amagar, no. En l'aspecte negatiu,
implica patir en pròpia pell, molt a dintre, molt més
les coses, sobretot, les injustícies ja siguin personals o
universals, totes i cadascuna. Però normalment la sensibilitat
va de la mà d'altres qualitats com la tendresa o la
delicadesa. Tot i no ser sempre bona de posseir, els qui la tenen, la
valoren, i saben que sí, que segueix en crisi, per molt que
les noves tendències ho vulguin disfressar. I si no només
és una qualitat sinó que també és una
actitud, una petita gran part del tot? Si coneixes la Gala, saps de
què et parlo, però no saps la resposta a la pregunta
formulada. Potser mai no coneixeràs la noia delicada que amaga
el cor i els sentiments sense adonar-se'n.
El
cafè... només de sentir la paraula, la Gala ja pot
sentir-ne l'olor i se li desperta de sobte el sentit del gust; fa
inconscientment un moviment de llengua i gairebé sense
adonar-se'n la treu i la passa suaument pel llavi superior mentre
mira al no-res. Els seus llavis, tendresa i sensibilitat per donar i
per guardar, però no per malbaratar. Un cafè, sol, una
mica llarg per poder assaborir-lo una estona més, per allargar
el plaer, potser no serà tan intens, però la suavitat i
el sabor hi seran igualment. És un d'aquells moments que
malgrat ser breus són d'una intensitat només
perceptible per als vertaders amants d'aquest producte. Una sensació
diferent, molt diferent, a la que té quan viu el seu moment
del te. Ho reconeix, tot i els seus orígens, li agrada
més el cafè; on va parar! Incomparable. Són dues
actituds diferents. El te desperta la seva sensibilitat, la
relaxa, moment de reflexió; el cafè, els seus instints
més profunds, passió, força, sentir-se desperta
en tots els sentits. Sentir els seus llavis més vius que mai.
Ja no els sentirà com aquell estiu, s'entristeix un moment.
No, no, no! Canvi de xip, fora pensaments negatius, fora els
indesitjats i múltiples “no” de la seva ment. Un altre
cafè, si us plau. Compartir el moment? De vegades, més
val sola, molt millor; però de vegades, les sensacions es
multipliquen compartint-lo amb segons qui, una conversa profunda, com
el sabor del cafè... i intensa, de les que ja no recorda. Per
això se'l fa sola. I de sobte ja no parla del cafè. Ja
canvia de tema, ja se'n va per un altre carreró. No vol ser
tan incoherent. Ella no es suporta (massa NO), com l'han de suportar
els altres? S'autojutja, es permet el maleït luxe sempre que
pot, i agafa una corda ben gruixuda i es colpeja on més mal li
fa, en funció del dia, en una part diferent. No se'n sent
orgullosa, però és innevitable. Propòsit 2012:
prou d'autocàstigs innecessaris. Ara mateix, ho està
fent, s'està autoesbroncant per la seva falta de coherència.
Gala, què pretens? Forçar una perfecció fins i
tot a nivell mental i espiritual? Com pots voler posar ordre i
cohèrencia en els teus sentiments, pensaments? Com obrir-te
els ulls, com treure't aquesta corda de tortura, com fer entrar la
llum al teu cor? Personalment, noia jo desisteixo, almenys avui.
A
banda d'autocastigar-se, segueix preguntant-se cada dia “per què”.
Mentalment vindria a ser un mapa conceptual, interessant: cercle
principal, el pronom interrogatiu “per què?”. D'aquest
cercle en surten deu o vint línies que dibuixen petits cercles
amb preguntes secundàries. Quines preguntes: “per què,
per què, per què,...” i així successivament.
Cada per què d'un color i amb una tipografia diferent,
però el sentit, el mateix. Tia Gala, estàs boja. Molts
de “per què?” cap “perquè”, cap resposta. Es
queda pensant, es prepara un cafè, pensa, i de sobte, riu. És
un riure enrabiat. Ha fet un punt i a part, fulla passada, llibre
tancat. I està bé, se sent plena, rica, segueix
autoenriquint-se, però els “per què” pesen. Serà
qüestió d'esborrar el mapa conceptual? O bé de
deixar aquesta motxilla que tant pesa pel camí per seguir
caminant sense preocupacions i preguntes ja inútils, no
necessàries, sense resposta o solució? Seguir caminant,
amb els ulls ben oberts, la cara il·luminada, deixant-se
acariciar pel sol. Si tanca els ulls... el regne de la foscor,
indesitjat, apareixerà automàticament, i s'hi
instal·larà com un paràsit. Ni parlar-ne.
Sí,
ella és intensa, i n'està orgullosa; però no és
breu... i li encanta. Com el cafè al seu gust, intens però
si pot ser una mica llarg, no express, que duri el suficient temps
com per a què el sabor pugui romandre al cap i a la boca tot
el dia. Ho ha intentat molts cops, però no, no pot ser breu,
ni vol, no li agrada com a qualitat pròpia. No pensa en Pol,
el recorda a estones, però no aconsegueix recordar els bons
instants, ni ho vol ja. La mentida pesa massa... i aquí les
conseqüències... ha hagut de tirar la motxilla per seguir
endavant. No volia buidar-la, l'havia de tirar. Coherència. Si
hi ha peròs, pot ser no hi haurà perquès; si hi
ha perquès, potser hi haurà o no peròs. El que
no és coherent ni comprensible és que no hi hagi peròs
però tampoc hi hagi perquès. No és el seu
problema ja, ni ho tornarà a ser. Orgullosa, sap el que val i
vol; orgullosa, mira el present; somrient, no recorda els mals
moments; innocent, somia en iniciar nous projectes en seguir somiant
i desitjant; positiva, intenta començar a estimar-se una mica
més. Deixa enrera les humiliacions, els dits apuntant la seva
esquena, la toxicitat de la humanitat. Té ganes de tornar a la
seva terra catalana, un cafè, si us plau, urgent, i de moment,
millor sola. Tot té un perquè, tot passa per algun
motiu, perceptible o impercetible, però justificat. Gala sap
que ja pot tornar.