És
l'hora de la lectura dels diumenges, dels vespres de descans, de les
reflexions banals. Un llibre especial ple de paràgrafs que es
poden llegir i rellegir, i treure'n un suc ple de vitamines per a
l'ànima. I de sobte, una pàgina especial, amb una
resposta a una pregunta no formulada. “Molt sovint ens espantem
davant la paraula intuició i la relacionem, erroniàment,
amb conceptes com la predicció i la visió de futur. I
malgrat les reticències, sense prestar-hi gaire atenció,
i sobretot sense fer-ho gaire públic, la sentim i l'apliquem.
És aquesta intuició la que sents quan, al teu interior,
saps que has conegut una persona especial.” Amb aquestes paraules,
l'autora Carla Gràcia, en un dels seus llibres, respon a la
pregunta que tant preocupa últimament a Gala: si fer cas a la
seva intuició o no. Ja fa temps que està llegint
llibres diferents. Els tria a l'atzar, només seguint uns
paràmetres senzills, mancats de lògica i sentit comú: la intuició, la portada i la crida
sense cerca. Ella no busca un llibre, però el llibre la troba.
I tot això no la sorprèn, no només li està
passant amb els llibres. Estan canviant moltes coses i aspectes de la
seva vida, canvis interiors, inquietuds diferents, persones que li
aporten una riquesa immesurable, així com unes preocupacions
desconcertants. En Pol, sobretot ell (cling! sí, ja ha
aparegut el seu nom) sempre acaba apareixent; sobretot, no sap per
què, els diumenges.
Dijous
va tenir un pressentiment (paraula interessant). Va ser de sobte, va
sentir que passaria una cosa, AQUELLA cosa, i en Pol hi tenia molt a
veure. Una imatge que de sobte va aparèixer en la seva ment
somiadora. Llavors, la gran pregunta: és un pressentiment, una
intuició o són les ganes que li provoquen aquesta
sensació estranya? Per què no para de fer-se preguntes
constants? Per què sempre veient els peròs de les
coses? Per què no deixar fluir i deixar que simplement passi o
sigui el que hagi de ser? Ja sigui bo o sigui dolent. Sí, la
resposta és la que penseu, l'evident, la més fàcil:
POR, paraula monosíl·laba interminable i, sí,
esdrúixola (això pot ser? sí, al món de
Gala, és una realitat), Pol també, també és
esdruixol, en tots el sentits.
Ja
fa massa dies que alguna cosa ha canviat... No ho explica. Decideix
que així és millor, passarà a l'oblit més
fàcilment (o això voldria ella). I s'ho calla a crits, s'ho calla. O potser també calla per a què
no la prenguin per una maniàtica que actua com una adolescent
impulsiva. Sap què ha de fer per trobar una solució,
sap on està la solució, ho sap, però no vol. La
mateixa por que no la deixa parlar ni avançar ni fer-se notar, aquesta mateixa
por, esdruixolíssima, no la deixa fer el què sap que ha
de fer. Esborrar la por i llençar-se, o esborrar en Pol i
ressignar-se? I si, a més, hi sumem la intuició, una
intuició afiladísima com la de la Gala, doncs llavors
és impossible sortir-se'n d'aquest espiral tan misteriós,
maligne, però a la vegada intens que l'envolta. Ai, la pobra
Gala, ha de viure encara més desenganys per aprendre, o potser
simplement el seu tarannà la farà caure mil vegades i,
tot i això, no canviarà mai. No pot evitar pensar en la
seva gran filosofia de vida: És millor viure les coses amb
intensitat i després caure molt fort, amb ferides
profundes, que no pas viure-les a mitges i no assaborir-les com es
mereixen. Gala, petita somiadora, desperta ja! No tothom pensa
com tu. Vigila amb la teva bombolla, pot petar en qualsevol moment.
Sota una intel·ligència moderada, amagada, no
reconeguda, també destaca un afany interminable d'aprendre i
de donar, sense rebre, però que la deixin donar, allò
què vol, allò que abunda en ella. Ho necessita donar tot i a qui vol.
És curiós que encara ara molta gent que la coneix
s'atreveixi a tractar-la com si fos “tonta”, de la mateixa manera
que li escriuen el nom malament (Gal·la. Com? No ho soporta). Potser és
que realment no la coneixen? Li encanta en el fons ser una
desconeguda, però que la tractin de tonta, les mentides, NO; no en deixa passar ni una, o sí, segons la situació,
però això no significa que no les vegi. De vegades, li
agrada fer-se la “tonta”, deixar que li prenguin el pèl,
conscient de cadascun dels detalls de la situació. I qui
s'atreveix a fer-ho i creu que ho pot fer, definitivament, no la coneix.
Pol...
qui és en Pol? Gala ho voldria explicar, però ni ella
sap la resposta. No ho sap, no sap qui és Pol. Té cara,
cos i cor... cor, sí, tot i que de vegades ella n'ha dubtat. Només
sap que el fet que aquest nom sigui tan similar a la paraula POR no
és casualitat, no per a ella. Pol i Gala, els seus noms no
tenen vocals en comú, però les seves vides sí.
Parlar d'en Pol donaria per a pàgines i pàgines, hores i dies. De com
va aparèixer, us encantaria llegir-ho. Però no ho vol
fer, avui no. El pressentiment, evidentment, tenia a veure amb ell.
Però, ressignada, Gala pensa que no va estar un pressentiment sinó
unes ganes immesurables de què allò passés, sentir que ella
també ho és, és important. Segueix volant, com sempre, i la
caiguda pot ser espectacular, però tot i la por, les seves
ales encara funcionen, sense saber com ni per què però
ho fan. Pot ser demà les deixa tancades a l'armari. Ja està, com sempre, quan aquest nom, que adora i
detesta alhora, li passa pel cap, es posa de mal humor, i decideix ni
tan sols començar a explicar-nos una història i uns
records plens de màgia i intuició genuïna (i desapareguda?). Qui sap, potser algun dia ens ho confessa. Però
avui no, està enfadada. Enfadada, autoenfadada, tant o més
com ho estava dijous després que la seva intució li
fallés estrepitosament i el seu desig s'enfonsés sense
ganes de tornar a sortir, per evitar bàsicament més
decepcions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada