Bufar les espelmes, obrir els ulls

Amb els ulls de Gala ben tancats comença aquest relat. Els te tancats i pressiona ben fort les mans per tancar-los més. Com si necessités encara més foscor. Ha passat un any des que va callar, va preferir el silenci i la vida, l’aventura. Una aventura que va acabar sent monòtona, i per això torna a estar aquí davant, tapant-se els ulls, ben secs, sense plorar, però ben tapats i demanant ajuda desesperadament. No necessita oblidar ni Pols ni Alberts. Només necessita obrir els ulls i deixar que entri la llum. Sembla fàcil. No per a ella. 

Ha estat un parèntesi de trobades no buscades, de recerques no assolides, de molt de soroll però pocs sons encoratjadors. Moltes coses han passat que l’han fet més gran, més àgil, encara més previnguda, més desconfiada. És més egoista, ho ha après després de moltes lliçons. Ha guardat el cor al congelador, però segueix calent, segueix palpitant, experimentant, sense voler. Com es fa per no sentir? Voldria recordar quin va ser l’últim cop en què va notar tots els seus sentits desperts, amb tota la intensitat que ella sent que te, amb una intensitat tan gran com la del cafè que tant li agrada assaborir. Es destapa els ulls i em mira, i sospira sorpresa. Sí, fa molt, i sí que va passar. No, no va ser Pol, va ser molt abans. Quins records, no són records tristos, són experiències. Es posa vermella i no ho vol relatar. Somriu, sí, els seus sentits es van despertar. Si va passar un cop, pot tornar a passar llavors, oi? Es torna a tapar els ulls i fa que no amb el cap i riu, riu, riu indignada i no para de repetir que se sent absurda explicant-me tals coses estúpides. Li demano que no pari, que quan explica purifica pensaments, que la puc ajudar. Ajudar a què ella mateixa pugui ajudar-se també. No ho intentarà. S’ha cansat. Realment, segons ella, això tampoc és qüestió d’intentar, és simplement qüestió de viure... i esperar? Tampoc! Ella, la que sempre ha fet esperar i la que detesta les esperes. Ets taaaaan especial petita Gala, i tan fràgil. I segueixes tapant-ho tan bé, tan bé com et tapes els ulls ara mateix. 

No té ganes de mencionar en Pol, però reconeix que l’ha recordat en diverses ocasions. Perquè li va fer més mal que ningú, amb una brevetat temporal indescriptible, brevetat temporal en ferir-la tant que el temps es va allargar fins a l’infinit per poder superar el dolor. Tot i que ell no li va despertar els sentits, només la sensibilitat, el cor, l’amor. 

Gala ara gaudeix al màxim els moments, sempre i quan alguns malestars inútils no li ho impedeixen. Passen els dies i amb aquests augmenten les exigències, els desitjos, les necessitats... i les inseguretats, per desgràcia, també. La millor manera de no decebre’ns és no esperar res de ningú. Però això és possible? Les persones que donen a canvi de no res, sempre esperen, sense voler, inconscientment, que la vida els tracti bé i els porti coses bones, les coses bones que a ells i elles els agrada donar dia rere dia. L’esperança, dolça o amarga? Impossible de perdre? Sent la paraula esperança i visualitza el color verd, aquell verd color arbre, que li encanta vestir.

Musica que sona, una cançó que li recorda que en uns dies haurà de bufar les espelmes amb un número diferent. Sona aniversari, dels Manel. I de sobte, em mira i inspira. Sembla que la cançó estigui feta a la seva mida, i li agrada. I s’imagina l’escena a les fosques, amb el pastís entrant mentre tots estan aplaudint i tots cridant “que demani un desig” i ella, nerviosa, com sempre, perquè no li agrada ser el centre d’atenció, i tal i com diu la cançó, fixa els ulls a una punt imprecís... no sap quin desig demanarà, i mira que li agraden els desitjos a la Gala... busca el desig, mentre alguns fan fotos i d’altres diuen “què guapa està”. I porta un vestit de sanefes, un vestit com a ella li agrada, amb uns tacons subtils, per encobrir les seves inseguretats. I pensa en tots i cadascuns els que han estat, estan i sap que estaran sempre al seu costat. El seu desig ja està complert. Però no sap si s’ho mereix, els mereix? Voldria tenir al costat als seus avis que tant s’estima però que ja no estan, no estan allí físicament però estan molt vius a dintre seu. Els recorda cada dia. I llavors pensa que hi ha noves persones allí que són tan grans que no sap per què han tardat tant a arribar al seu costat, a la seva vida. I dóna les gràcies pel regal de tals amistats, les de sempre, les que han arribat. Perquè totes aquestes persones la fan sentir gran. I llavors em torna a mirar i els seus ulls petits, els que no li agraden, estan brillant, tant que m’estan parlant.

Ha bufat les espelmes, ha obert els ulls i ha somrigut envoltada d’amor, del que és vertader, del que es dóna a canvi de res. I torna a somriure. I demana el desig. Un any més l’han sorprès, se sent estimada i ja no necessita res més.