And suddenly... a song

Excessos que denoten mancances & viceversa

Tal i com un amic solia afirmar, els excessos denoten mancances. Completament d'acord. I les mancances, d'on venen les mancances? I les mancances, que denoten? Tenim culpa d'aquestes un cop decidim o podem posar-ne solució? El sol enlluerna a Gala, el mateix sol que feia unes hores la feia somriure ara la molesta. Està bé, però no està bé. L'entorn potser l'influeix massa, o potser ella permet que l'influeixi massa. Comença a fer sol i desitja gaudir-ne, la seva pell i la seva ànima ho desitgen fins i tot més que ella. Però el sol no ho arreglarà tot, potser ella no pot evitar pensar-ho així però sap que en el fons és el seu sol interior el que ha de sortir, ja sigui hivern o estiu, i enlluernar l'exterior, mostrar amor, un amor que ha de transpirar per ella i el qual farà que també pugui absorvir l'amor de fora. No serveix fer-se la victima ja Gala, ja n'hi ha prou. Molt victimisme, molt sentiment negatiu, però res per posar-ne cura. Els excessos en lectures d'autoajuda, en passejades per reflexionar, en repetir-se “m'estimo” cada dia, o almenys intentar-ho, en cuidar-se, en intentar cobrir la seva delicada pell de fortes capes, tantes com les d'una ceba, d'aquelles que només se'n poden treure una o dues, com a molt tres, però probablement mai ningú no arribarà ni a la cinquena, ni la sisena. I ella, la vertadera Gala, es troba a la vuitena, impossible passar de la quatre, gairebé impossible. Arribar a la 6 o a la 7? No s'ha vist encara mai. Només una persona hi va arribar a la sisena capa, però no li interessa recordar-ho. De vegades, cada cop menys, un somni fugaç fa que recordi quan li van tocar la sisena pell, i es desperti amb la sensació de manson, sensació d'esgotament, de lluitar contra res, de ganes de què algun dia desapareguin els somnis, de què algun dia li arribin a la sisena, a la setena, sense mentides, amb la transparència i amb el respecte i l'amor. Arribar a la darrera? Ara per ara no s'ho planteja, és impossible, és necessària la seva voluntat, la de que li transpassin i, ara per ara, no hi és, ni vol que hi sigui. Quin mal, per què t'han ferit d'aquestes maneres petita? Qui s'hi ha atrevit? Qui seria capaç? Però si és impossible, fer-ho voluntàriament, és impossible. Com et van poder estirar la pell, a tires, per introduir-hi suaument cristalls que semblaven perles i després tornar a cosir les capes? Com es pot fer això? Del dolor millor no en parlem, cristalls introduint-se a presió a la carn mentre desgarraben poc a poc la suau pell recent cosida de Gala. I així, ara, les vuit capes la protegeixen, però les cicatrius estan allí i els cristalls s'hi han instal·lat, no es veuen però estan, la sang ha desaparegut i el dolor també, però el dolor del record és tan insuportable que prefereix no recordar-lo. Maleïts somnis, maleïdes coincidències que l'obliguen a fer recordar. Les proves de la vida. Tornem a les vuit, sí, vuit, capes. Es tracta d'un excés de capes, un excés de fortalesa, un excés que denota una greu mancaça, la mancança de no acceptar que la darrera capa, la vuitena, és una capa rica i plena de positivisme i bones vibracions, que pot enlluernar, tant com el sol que avui la molesta. Un excés, molts excessos. La pell que Gala habita. Podries enlluernar molta gent, Gala; no només la gent que et considera fosca, sinó gent que et considera lluminosa, però que realment no coneix la teva llum natural, només la que tu controles, la bombeta que connectes i desconnectes al teu gust.

S'apropa l'estiu i Gala canvia d'escut. No deixa de ser un escut de protecció, però aquest cop, l'escut d'estiu sembla gairebé transparent a les persones, tot i que no deixa de tenir el mateix gruix i el mateix objectiu, tot i això, sí, és molt més dèbil i fins i tot pot arribar a semblar més accessible, més fàcil de trencar. Però només ella sap que no. Estiu i excessos, sí, Gala ho admet. No sap què està fent. No es tracta d'excessos negatius, però són excessos. Massa sol, massa llibertat, massa descontrol, massa hores sense reflexionar, massa actuacions espontànies però falses, massa somriures que amaguen crits d'impotència. On estan les seves famoses pautes? Només pautes, en sa vida només hi ha pautes, que ara semblen haver-se esfumat, haver-se perdut. El que no hi ha i ja no hi haurà són les quadrícules. Una vida quadrículada, no; pautada, tampoc, però una mica sí, ella és així. La llibertat és el tresor més preuat, el que ja li van robar fa anys, el que es va deixar robar. Un excés de silenci i conformitat que denotava inseguretats i odi propi, i que va acabar pagant. Ara sap el que és predre-la i no l'ha deixat escapar més, no permetrà que li robin ni que tan sols ho intentin. No vol lladres de llibertat. Qui hi estigui no ha de ser lladre, que ella, a una presó i per un delicte que mai va cometre, ja s'hi ha estat prou temps, massa temps. No hi havia targes del monopoli que l'alliberessin ni algun jutge que ho pogués valorar per tornar-li-la, per fer-la lliure de nou. Aquella presó, aquelles cadenes, aquella sol·litut, aquells sorolls i ecos que desgastaven l'oïda i moltes més coses que no són l'oïda: la resta de sentits i sentiments.

L'escut estiuenc d'aquest any encara s'està confeccionant. Com serà, com serà? De moment el primaveral no funciona gaire bé, haurà de pensar en algun canvi fort i original si vol sortir-se'n mitjanament bé com el darrer estiu. O serà hora d'intentar directament no comprar-se escut? Ho pensa i ja li passen mil pors i sensacions pel cap. Potser no, no serà bona idea. Tampoc sabria com fer-ho. Manca de seguretat, manca d'autovaloracions, manca de molt... mancances degudes també a un excés d'exigències i de qualitats positives que desemboquen en petitesa i inseguretat. Tot és circular, tot comença i res acaba, és un cercle viciós, se sap l'inici no s'arriba mai a la fi; se sap el problema, no s'arriba mai a la solució o sortida, només s'arriba a una segona parada amb més d'allò. Tot i això, els vels que l'envolten són durs, durs i forts com un escut, tot i que suaus i sensibles, fàcils de trencar, difícils d'intentar destapar. Ella s'agrada amb els seus vels, se sent segura. La vida en un laberint ple de miralls distorsionats i de camins que no acaben, d'altres que no porten a bon fi, d'altres que semblen els definitius i només porten a una paret que no deixa pas a res més i que fa retrocedir, d'altres que tenen monstres ocults que assusten innesperadament, d'altres que són simplement els mateixos que els anteriors. Errors que es repeteixen, pedres que són posades expressament, que s'han d'ensopegar, d'altres que no caldria ensopegar, i algun minotaure que desgarra la pell a tires per introduir cristalls trencats, roses amb espines que brillen amb un color vermell intens, per a què les agadis, i algun llibre sincer, algun somriure intencionat, llàgrimes robades, monotonia de segons, d'hores, de dies o d'anys. I els anys passen.

Gala viu en el seu laberint on una nova estació vol començar ja, on ara el sol que tant desitja més aviat l'està enlluernant i no la deixa veure res en clar, on les nits són eternes i la foscor no té color de lluna, on somia amb escuts i minotaures, on no sap quin camí agafar, perquè té por de perdre el punt inicial on hi ha tots els camins, té por de no poder recular si el camí té pedres o cristalls o fins i tot per si hi habita el gran minotaure. La por només pot fer que realment vegi tot això on no hi és. Però encara no ha escollit camí ni té per què fer-ho encara. Esperarà a que el sol l'acompanyi dolçament, esperarà el seu nou escut d'estiu i llavors decidirà si s'asseu enmig de laberint o si escull camí. I mentre, desfilarà enmig d'un ball d'excessos i mancances que intentarà equilibrar al so de la música que li aporta pau entre tots aquests sorolls i ecos no desitjats. Ballarà, disfressada , amb tots els seus vels, i tancarà els ulls i girarà i girarà, fins que es marejarà, pararà, i qui sap, potser quan pari, quan el seu cos ja no podrà més, allí mateix, al seu davant, el camí per on ha de tirar s'obrirà amb un raig de sol suau, que la guiarà cap al camí que dóna a la sortida, on no hi haurà ni capes ni cristalls, ple de miralls on podrà repetir-se elogis i on podrà somriure en veure el seu somriure.

De vegades, els excessos són necessaris per adonar-se'n de les mancances que cohabiten amb nosaltres. De vegades... el món s'equivoca, s'equivoca.

#stilla

"Si és el final, serà bo; i si no és bo és perquè no és el final”

En Pol, qui és en Pol? Qui era realment? Gala agafa el bolígraf i somriu, avui vol ser ella qui escriu. Mentrestant, comença a pensar en no-res, en tot, i es posa a llegir un article d’aquells que tant li agradaen i somriu, ferida, però somriu. Ferida perquè hi ha molt del seu sofriment en aquells escrits, però somriu sí, un somriure com els sempre tímids que fa, elevant la part esquerra dels llavis una mica més, un somriure picaresc, i que li dóna encara més forma a la marca que té a la galta, aquell clotet que ha heretat del seu pare, una marca que alguns defineixen com a graciosa, ella però la considera més aviat un defecte, una cosa més de les pròpies que detesta. Tot i que es conscient que s’estima més, encara li costa trobar-se les virtuds. Un cop li van dir una frase que no oblidarà mai: “deixa‘t emportar per la teva màgia, aquella que emanes quan somrius”. Però encara no pot creure en aquesta màgia. Segueix amb el bolígraf però encara està llegint i reflexionant a estones, i segueix amb aquell somriure de costat, suau, que fins i tot estant sola és igual de tímid com entre la multitud. Rellisca una petita gota que acaricia el seu rostre. Però somriu perquè ja no l’ofeguen les preguntes, no aquestes preguntes, no vol saber qui és ell ni on està ara. És i va ser un desconegut que es va creuar perquè així havia de ser, perquè l’havia de fer més forta, algú que Gala va tenir l'ocasió de creuar-se però no conèixer realment (al principi això s’ho repetia per esquivar el dolor, teràpia de la dura; ara ja no s’ho repeteix, ni ho pensa, ara és una realitat).

En Pol no sabia què volia, mai no ho sabrà, era una crònica anunciada, un destí d’incertesa i uns remordiments que no el deixaran veure ni viure. No sap ni tan sols qui és. I té por, molta por, perquè ja no recorda què és estimar, o potser no ho sap. Té amnèsia sentimental de fa molt temps, una amnèsia autoprovocada, premeditada. Tenia molt clar que no volia marxar, però tenia molt clar que no es podia quedar. No volia sentir tot allò. Amb ella ell se sentia diferent, se sentia ell, es descobria; amb ella no podia explicar sensacions que sobrepassaven uns límits que mai pensava que tenien un més enllà. Sí, ella és més enllà, massa per a ell, i té un cor superior al seu, sí. No perquè tingui més bondat (que sí que en té), ni tingui més qualitats (probablement també en té). Però no, no parlo d’això. No ho enteneu? El seu cor és tridimensional (ell considerava que el cor de Gala era perillós). En el fons ara ho reconeix i està atemoritzat. Ella tot ho farà millor i amb amor, sempre, i no em refereixo a parlar, expressar-se, besar, somriure, vestir-se, fer còctails o fins i tot aparcar; no. Parla d'estimar, de donar, de ser excel·lent, l'amor que emana, la tendresa, l‘amor infinit, il·limitat, inacabable, insuperable. Sí senyor, Gala ho fa tot amb “massa” amor. Qui pot jutjar una cosa així? Qui pot posar un “massa” davant la paraula amor? (Deixo la resposta al vostre parer). I ell se sent en el fons petit, petit i absordíssim, tot i aparentar la fortalesa més indestructible. Està encisat, però ho té sorprenentment sota control. Si s‘hagués enamorat, llavors sí que no hi haguès hagut volta enrera, llavors haguès deixat de ser ell. La por es va multiplicar per 1000 al quadrat. Impossible, no s'ho podia permetre. És Pol, molt Pol! Pol, super Pol, no ha de dependre d'absolutament ningú, però se sent sol. Tot té un preu. Amb Gala no hi ha fórmules, ni penediments vàlids. El preu és molt elevat. Perdre tot el sentit del control i deixar-se portar... i qui s’atreveix? no, ell no s'hi pensava arriscar, no volia perdre… i no sap que serà el gran perdedor. Prefereix ferir-la a que el fereixi. La gran paraula “egoisme”, en majúscules. Us sona la paraula “por”? sí, també en majúscules, i de les esdrúixoles! La balança va entrar en joc i la por pesava massa (i quan massa és massa?).

La història sense inici ni fi va acabar. Ara és Gala qui ha fet balança, va marxar a Anglaterra, ha tornat, ha patit, ha reflexionat, ha fugit, ha plorat, ha cridat, ha tirat la tovallola, ha rectificat, ha obert els ulls, ha perdonat però no a ell, a ell només l’ha oblidat. Es pot oblidar sense perdonar? Ella ja ha decidit, però Pol no ho sabrà mai, ja no sabrà res més. Realment, no va saber mai res. O potser sí. L’home bipolar ho sap tot? La comunicació, la dignitat, la humanitat. Seria tot massa fàcil per a uns i massa difícil per a altres. En Pol ja fa molt temps que vol marxar, realment va marxar, però ha marxat? No intentarà tornar, és l’únic tros de dignitat que li queda i no el deixarà escapar. I fa bé. Sap què ja és tard, ningú no l’espera. Gala sap que no mereix ni vol algú com ell prop. Ara que s’estima ho sap. Potser en el fons ell sí que mereix el perdó, bé, o un agraïment perquè marxant l’únic que feia era deixar que ella fos feliç. Sabia que al seu costat Gala no seria qui ara és i per això va decidir fer mooooolt mal (amb cinc “o”, que encara en fa més) per donar-li finalment la merescuda felicitat, l‘amor propi. 

Gala s‘ha quedat amb un somriure mirant a l‘infinit i el bolígraf li ha caigut de les mans sense ni tan sols adonar-se‘n. No és un somriure de felicitat extrema, simplement de satisfacció, d’orgull, de constància. La seva marca a la galta es marca més que mai. Hi ha experiències que val la pena viure. Les bones són genials, com en els petits detalls invisibles del dia a dia o en la grandesa de les persones que t’envolten; i les dolentes perquè, tot i el patiment, sempre t’ensenyen i sempre passen perquè necessitem aprovar una lliçó pendent. 

I així, després de reflexionar, de llegir i de trobar-se sense boli a les mans, decideix no escriure, no avui i molt menys de Pol. Es queda rellegint un petit fragment d’una de les seves lectures: “Seguías sin ser para mi y yo seguía empeñada en que lo fueras. Hay formas y formas. Detalles que sobran. Palabras que hieren menos y palabras que hieren más. Lo que para algunos es ser sincero, para otros es ser cruel”. Ella és sincera, però no cruel, hi ha maneres i maneres. Tanmateix, faci com es faci, s’ha de respectar. El que semblava un dur i trist final no va ser més que una experiència. Va ser trist, dolorós, però no va ser un final, va ser l’inici.

Sigo entrando como el aire...

Santi Balmes, LOVE OF LESBIAN

Últimos días de 1999
Aquellas noches de incendio
EPÍLOGO.

La vida son ironías en forma de capicúa. Y más tarde o más temprano, todo vuelve a un punto inicial, como un dibujo en forma de perverso lazo. La meta se parece al punto de partida, y lo del medio es sólo un camino que sirve para que, al final, comprendamos el inicio.

Te daré un ejemplo. El disco se hizo para rememorar lo acaecido en 1999. Entiéndeme. De alguna manera tenía que sacar provecho de la historia, ya me conoces, tengo bastantes defectos pero no podrás negar que, con el tiempo, he ido espabilando. La ironía del asunto es que, dentro de unos años, tú estarás algo más diluida y será aquella inolvidable gira, organizada con el pretexto de evocarte, lo que convertirá tu recuerdo en algo mucho más agradable. Y, de repente, todo ha cogido sentido. En cierta manera, conocerte me ha cambiado un par de veces la vida, entonces y ahora.

Aquí dentro encontrarás, simplemente, una selección de emociones. La mayoría de ellas, inmensas, inabarcables. Este compendio de imágenes con agradables ruidos quieren hablar de la alquimia: convertir una historia algo triste en una auténtica celebración. Gracias, de veras. Tendría que hacerte un monumento.

¿Sabes? Hace poco, alguien me pidió consejo, como si yo supiera algo de la vida, puedes reírte a gusto, tú que me conoces. La cuestión es que aquella persona quería saber cómo borrar a alguien de su cabeza para seguir adelante. Simplemente le pregunté:

- ¿Y quién dijo que tienes que olvidar?

En mi caso, olvidarte significaba renunciar a mí mismo. Sin embargo, hace poco me llamaste, preguntando si 1999 hablaba de nosotros, te lo negué rotundamente. Llegué a decirte, entre risas, que lo nuestro no había sido tan importante. Pillaste la broma al instante, y te callaste, educadamente, claudicando a mi pequeña victoria. Luego colgaste y “ya nos veremos”. Como tiene que ser. Pero tampoco te mentía. Me explicaré. Aquí está todo muy convenientemente mezclado. Pasado, presente y me atrevería a decir que futuro, tú y otras personas. La batalla entre realidad y pura fantasía sigue en tablas. Como en aquellos tiempos, aún hoy, podría enervarte. En eso no he cambiado.

Me he hecho mayor sin haber madurado.

Pero ahora va una verdad.

Aquí hay mucho esfuerzo, química, y magia, te lo aseguro. Por parte de la banda, como de nuestro equipo, de todos los que nos han ayudado en algún momento y, por supuesto y sobre todas las cosas, los que han acudido a nuestros conciertos, algunos de ellos, repitiendo, una y otra vez, dando sentido a tantas y tantas millas recorridas, de un lado a otro, como si anduviéramos huyendo de un punto fijo y estable donde parece que no pase nada, y esa nada da tanto miedo como aquellas cosas calladas que uno sabe que están a punto de explotar. Aquí dentro hay dos años encapsulados, dos años de ilusiones compartidas, en los que, definitivamente, un grupo de amigos recogimos los frutos de remar en la misma dirección.

Y estar allí, junto a personas que quieres, te lo aseguro, es un auténtico regalo.

Pero aún vive el monstruo y aún no hay paz. Son ese tipo de sensaciones con las que uno tiene que aprender a convivir, hasta el fin. Y sigo pensando en que no pienso crecer más. Y sigo queriendo romper tus ventanas. No te aconsejo que te relajes. Sí. 

Voy a romper tus ventanas.

Y voy a entrar como el aire.

o cállate....

Benvingut abril

ABRIL, PRIMAVERA, ENCÍS, DESIG... tot acaba aquí, tot comença aquí :) 

Desfés-te de tots els teus temors

com si et descordessis el vestit
I allà on caigui el pots abandonar
com les serps quan canvien la pell
I mirar el futur com un llençol
en el que hi pots fer el primer son...
per primer cop

(Mazoni; per primer cop)

De momento abril (La bien querida)

Let it flow... Let it flow... with all your senses, with all your feelings

Gala estava dormint, profundament, però avui ha despertat, avui ha decidit DESPERTAR. Benvinguda!
Segueix aquí, no ha marxat mai, però va escapar, la drecera de la covardia ha estat sempre fàcil.
Avui, Gala torna i els seus peus trepitgen amb força i seguretat.
Costarà, serà un camí llarg per arribar al seu JO.
Tothom és especial, ella no serà menys.
Aquest cop, si que és cert el mai més.
Orgullosa. S'han acabat les pors.
Comença l'era Gala...
Letting herself flow
Now!

=)

Un però, un perquè, un cafè... llarg?

La sensibilitat també està en crisi? O és que sempre ho ha estat? Quines preguntes que no van enlloc, igual que l'extremadíssima sensibilitat de Gala... es perd en la immensitat, imperceptible. Ser sensible té una part positiva però també implica part negativa. Qui disposa d'aquest adjectiu pot veure i viure les coses d'una manera diferent, més perceptiva, diferent, vaja, innexplicable, però. Qui ho entengui que aixequi la mà. Tu? Ah, sí, clar, és que tu també ets sensible fins a l'extrem, o no ho vols reconèixer? La sensibilitat es pot amagar? No... imitar, simular, falsificar, sí; amagar, no. En l'aspecte negatiu, implica patir en pròpia pell, molt a dintre, molt més les coses, sobretot, les injustícies ja siguin personals o universals, totes i cadascuna. Però normalment la sensibilitat va de la mà d'altres qualitats com la tendresa o la delicadesa. Tot i no ser sempre bona de posseir, els qui la tenen, la valoren, i saben que sí, que segueix en crisi, per molt que les noves tendències ho vulguin disfressar. I si no només és una qualitat sinó que també és una actitud, una petita gran part del tot? Si coneixes la Gala, saps de què et parlo, però no saps la resposta a la pregunta formulada. Potser mai no coneixeràs la noia delicada que amaga el cor i els sentiments sense adonar-se'n.

El cafè... només de sentir la paraula, la Gala ja pot sentir-ne l'olor i se li desperta de sobte el sentit del gust; fa inconscientment un moviment de llengua i gairebé sense adonar-se'n la treu i la passa suaument pel llavi superior mentre mira al no-res. Els seus llavis, tendresa i sensibilitat per donar i per guardar, però no per malbaratar. Un cafè, sol, una mica llarg per poder assaborir-lo una estona més, per allargar el plaer, potser no serà tan intens, però la suavitat i el sabor hi seran igualment. És un d'aquells moments que malgrat ser breus són d'una intensitat només perceptible per als vertaders amants d'aquest producte. Una sensació diferent, molt diferent, a la que té quan viu el seu moment del te. Ho reconeix, tot i els seus orígens, li agrada més el cafè; on va parar! Incomparable. Són dues actituds diferents. El te desperta la seva sensibilitat, la relaxa, moment de reflexió; el cafè, els seus instints més profunds, passió, força, sentir-se desperta en tots els sentits. Sentir els seus llavis més vius que mai. Ja no els sentirà com aquell estiu, s'entristeix un moment. No, no, no! Canvi de xip, fora pensaments negatius, fora els indesitjats i múltiples “no” de la seva ment. Un altre cafè, si us plau. Compartir el moment? De vegades, més val sola, molt millor; però de vegades, les sensacions es multipliquen compartint-lo amb segons qui, una conversa profunda, com el sabor del cafè... i intensa, de les que ja no recorda. Per això se'l fa sola. I de sobte ja no parla del cafè. Ja canvia de tema, ja se'n va per un altre carreró. No vol ser tan incoherent. Ella no es suporta (massa NO), com l'han de suportar els altres? S'autojutja, es permet el maleït luxe sempre que pot, i agafa una corda ben gruixuda i es colpeja on més mal li fa, en funció del dia, en una part diferent. No se'n sent orgullosa, però és innevitable. Propòsit 2012: prou d'autocàstigs innecessaris. Ara mateix, ho està fent, s'està autoesbroncant per la seva falta de coherència. Gala, què pretens? Forçar una perfecció fins i tot a nivell mental i espiritual? Com pots voler posar ordre i cohèrencia en els teus sentiments, pensaments? Com obrir-te els ulls, com treure't aquesta corda de tortura, com fer entrar la llum al teu cor? Personalment, noia jo desisteixo, almenys avui.

A banda d'autocastigar-se, segueix preguntant-se cada dia “per què”. Mentalment vindria a ser un mapa conceptual, interessant: cercle principal, el pronom interrogatiu “per què?”. D'aquest cercle en surten deu o vint línies que dibuixen petits cercles amb preguntes secundàries. Quines preguntes: “per què, per què, per què,...” i així successivament. Cada per què d'un color i amb una tipografia diferent, però el sentit, el mateix. Tia Gala, estàs boja. Molts de “per què?” cap “perquè”, cap resposta. Es queda pensant, es prepara un cafè, pensa, i de sobte, riu. És un riure enrabiat. Ha fet un punt i a part, fulla passada, llibre tancat. I està bé, se sent plena, rica, segueix autoenriquint-se, però els “per què” pesen. Serà qüestió d'esborrar el mapa conceptual? O bé de deixar aquesta motxilla que tant pesa pel camí per seguir caminant sense preocupacions i preguntes ja inútils, no necessàries, sense resposta o solució? Seguir caminant, amb els ulls ben oberts, la cara il·luminada, deixant-se acariciar pel sol. Si tanca els ulls... el regne de la foscor, indesitjat, apareixerà automàticament, i s'hi instal·larà com un paràsit. Ni parlar-ne.

Sí, ella és intensa, i n'està orgullosa; però no és breu... i li encanta. Com el cafè al seu gust, intens però si pot ser una mica llarg, no express, que duri el suficient temps com per a què el sabor pugui romandre al cap i a la boca tot el dia. Ho ha intentat molts cops, però no, no pot ser breu, ni vol, no li agrada com a qualitat pròpia. No pensa en Pol, el recorda a estones, però no aconsegueix recordar els bons instants, ni ho vol ja. La mentida pesa massa... i aquí les conseqüències... ha hagut de tirar la motxilla per seguir endavant. No volia buidar-la, l'havia de tirar. Coherència. Si hi ha peròs, pot ser no hi haurà perquès; si hi ha perquès, potser hi haurà o no peròs. El que no és coherent ni comprensible és que no hi hagi peròs però tampoc hi hagi perquès. No és el seu problema ja, ni ho tornarà a ser. Orgullosa, sap el que val i vol; orgullosa, mira el present; somrient, no recorda els mals moments; innocent, somia en iniciar nous projectes en seguir somiant i desitjant; positiva, intenta començar a estimar-se una mica més. Deixa enrera les humiliacions, els dits apuntant la seva esquena, la toxicitat de la humanitat. Té ganes de tornar a la seva terra catalana, un cafè, si us plau, urgent, i de moment, millor sola. Tot té un perquè, tot passa per algun motiu, perceptible o impercetible, però justificat. Gala sap que ja pot tornar.

=) by MTR

Next stop...

Let's Festival... welcome March! =)

**Desmarcate, olvida ya los problemas... sin la mejor indulgencia; no quedes para repesca**

La brevetat no qualifica ni mesura...

“Tan breu com qui no espera resposta, tan breu com qui sap el que diu...”. Ho afirmen i ho canten els mishima de manera breu, senzilla i intensa en una de les seves millors cançons, la més breu de les cançons. La brevetat, paraula que crea opinions contraposades. N'hi ha que la defensen “lo bueno, si breve, dos veces bueno” i n'hi ha però que, malhauradament, no la saben valorar. La brevetat, com tantes coses, és relativa, subjectiva. Els moments breus, si són autèntics, si són inoblidables, intensos, poden ser els millors, poden fins i tot superar el més llarg dels moments o èpoques. La intensitat sumada a la brevetat, no sempre però sí en molts casos, és insuperable. La brevetat dels millors moments es transforma en una immensitat on no existeixen ni els segons, ni els minuts. Ahir, quan va fer la millor passejada que recorda, la Gala va escoltar un parell de cops aquesta cançó de Mishima. No és precisament que la senti, ni la vulgui cantar, no desitja dir “ara i aquí t'estimo” perquè en realitat no té a ningú a qui li cantaria sincerament. Tan cert, tan clar i tan trist com això, la pura realitat. Però li encanta la cançó. És d'aquelles cançons que desitjaria que li cantéssin, però que es conforma amb sentir-la (una més a la llista). Li desperta tots els sentits, fins i tot el sisè, i el cor. El cap desapareix, només el cor respira i pren el domini de la situació durant el minut i onze segons que dura la cançó... tan breu, però tan intensa.

És dilluns. És dilluns i són les 7.15h. És dilluns, no! La setmana definitivament hauria de tenir un altre diumenge després del diumenge. Com es diria el vuitè dia? Sembla absurd però la Gala, de vegades, pensa quin nom li posaria al tan desitjat vuitè dia. El despertador sona amb aquella cançoneta que tant fa que la Gala vol canviar però que encara no ha fet mai. La detesta però no la canvia. El temps... què relatiu. Trobar 30 segons per canviar la melodia del despertador, i no els troba, mai. I detesta els dilluns també. Com li costa tornar a iniciar la rutina, una setmana nova. Els dilluns segons ella són el dia clau de la setmana. Solen ser els dies més durs i els més decisius. Si comences bé la setmana, ja tens molt guanyat. És dilluns, però no li importa en absolut. De què s'ha de queixar? Li encanta la seva feina, la seva casa, la seva vida... ell. Se sent feliç. El despertador encara està sonant, i quan l'apaga nota una carícia suau que li aparta els cabells, delicadament, i segueix el recorregut del seu coll, per acabar a l'espatlla mentre nota la dolçor d'uns llavis prop de la seva orella, un xiuxiueig dolç de “lovely morning sweetie” (ell sempre ho fa, en anglès, perquè sap que a ella l'encisa) i acte seguit un petó tan breu i senzill, tan cert. Li encanta aquest petó que s'ha convertit en un ritual, que fa que aparegui el somriure fins i tot abans d'obrir els ulls. El més important: que és sincer. No s'ho hagués pogut imaginar mai. Va decidir quedar-se, respondre aquell correu, esperar a què en Pol vingués d'Anglaterra només per veure-la, esperar quins motius i quins perquès tenia per donar-li, i llavors prendre la gran decisió. Quina trobada aquella, quines paraules, respostes que van donar significats als interrogants més grans. Un perdó merescut i desitjat. Un final feliç i d'ensomni. Ensomni, malson, somi... somiar?

Somiar desperta, despertar somiant. El despertador segueix sonant... però si l'ha apagat, n'està segura. I torna a sonar. Llavors Gala obre els ulls, i intenta trobar el despertador. Sí, és dilluns; sí, són les 7.15h; i sí, com els detesta! Però de sobte, un calfred invaeix el seu cos, té els peus freds i torna a picar-li la pell. Té els ulls vermells, d'anar a dormir plorant, sense consol, els ha obert però no ha somrigut abans. Quants dies fa que no somriu? Encara té una llàgrima a l'ull, fa dues setmanes que dorm en terres angleses i ja ha despertat set dies amb el mateix somni, intens, massa breu. El somni que la fa fugir de la profunda tristesa en què està immersa després d'aquells darrers dies tan durs abans de marxar, després del punt i final que la va ajudar a fugir per sempre; després de sentir el despreci més gran de la persona que llavors (i ara?) era de les més importants. Ha despertat plorant, per allò que tant ha destijat i que finalment sap que no tindrà, i que ja ni tan sols vol tenir. Què difícil és superar l'engany, la humiliació, tan dificil que de moment ho veu impossible.

Ahir va tenir una tarda especial, després d'una passejada intensa, d'aquelles que no s'obliden, però que no es poden comparar amb aquella nit d'estiu a la platja (amb en Pol) que, tot i saber que va ser una farsa, una part més de la humilació, tot i això, ella la va viure com a real, la va sentir pura. Una contradicció més. I així, ahir, passejant per una petita platja del sud d'Anglaterra, escoltant Mishima, pensava en què va fer el millor, que era l'única opció, no l'opció de marxar en sí, sinó més aviat la de NO quedar-se, no esperar-lo, no deixar-li uns dies de reflexió, ni un més dels ja gairebé cent cinquanta que li va donar. Caminava lentament, amb un llibre a les mans i amb el seu nou gorret de llana. Respirant profundament aire fresc, natura i la melodia relaxant de les ones. I estava contenta, no feliç, però sí contenta. En anglès, vindria a ser un “happy”, que ho engloba tot, però realment no és el mateix, ni molt menys! Feia molt de fred, caminava, amb la seva música i el seu gorret, i amb les seves il·lusions enfonsades, soterrades, gairebé desaparegudes, que intentaven escapar, amb els centenars d'ocells que sobrevolaven aquella platja tan inspiracional. De sobte unes llàgrimes delicades van començar a lliscar per la seva cara. Encara més? Sí, més llàgrimes però aquest cop no de pena sinó del fred, aquell fred intens, que suaument acariciava la seva pell, delicada i brillant, el seu punt fort, però també el més dèbil. Va ser una sensació satisfactòria, un fred dolç acariciant-li la cara, com en Pol ho feia al seu somni.

És dilluns, està trista, últimament no coneix cap altre estat que aquest juntament amb el nerviosisme. Sí, és dilluns, els detesta, però no pot permetre que aquest li marqui un altre cop una setmana fosca. Per tant, ho acaba de decidir, és dilluns, tanca els ulls i somriu abans de tornar-los a obrir. Ha estat breu el somriure, no gaire intens, però sí esperançador. Avui és el dia, avui obrirà el seu nou bloc de notes, aquell que tant li agrada i es guardava per obrir una bona etapa. Però no arriba, per tant, la inaugurarà avui, perquè així ho decideix perquè no s'ha d'esperar a què arribi, s'ha d'anar a buscar. Aquesta és l'actitud. El seu quadern petit, però còmode i senzill, blanc, pur, com ella; tot en blanc, sense pautes ni quadricula, com li agradaria que fos la seva vida. Ben al contrari, últimament troba massa pautes, massa línies que li exigeixen no sortir-se'n, no desviar-se. I també molts dies i fets quadriculats, que l'obliguen a fer les operacions matemàtiques que tan poc li agraden per poder aprovar algunes assignatures de la vida. Es va comprar la llibreta en blanc per sentir-se encara més lliure quan fa allò que li agrada, escriure en secret, dibuixar i expressar-se, confessar-se amb la sola companyia d'un boli i paper. Ja n'hi ha prou de línies, de pautes, de normes, d'exigències, de matemàtiques, stop! Les paraules, l'expressió, la llibertat, la transparència, volar, això sí que és vida. Les coses fa dies que han canviat, sobretot des de que va marxar d'allà. Evidentment, per això va marxar, en busca de canvis. Potser s'ha equivocat, com sol fer sovint, ja que dels problemes no s'ha de fugir, sinó ben al contrari, s'ha d'encarar-los per poder-los superar. Fugint només s'aparten, però no desapareixen. Reflexió típica? Sí, però per molt que se la repeteix, és incapaç d'aplicar-la. No se sent amb forces, per tant, escapa. Ningú l'espera, ningú li demana que s'hi estigui, a ningú li ha importat.

Ha començat el seu quadern i en la primera plana ha escrit, en forma de vers, la lletra de la cançó de Mishima, la breu, la intensa, la profunda, la inoblidable. I juntament amb la lletra un dels seus dibuixos abstractes amb colors suaus i d'esperança. I torna a somriure. El sol sortirà entre els intensos núvols anglesos; sí, tot anirà bé. Ara i aquí, ella s'estima.

Sentir-la, cantar-la... que te la cantin

Que la música és una de les teràpies més meravelloses que hi ha a la vida, d'això, ben poca gent en deu dubtar. Impossible. Potser, però, no tothom ho valora de la mateixa manera ni la necessita tant. Hi ha persones que sense música no podrien viure; és així de cert, és una de les meravelles més grans. I qui no la necessita tant com respirar, es perd una de les poques essències que t'acompanyen durant tota la vida, que mai et deixen sol i que et fan sentir plaers inigualables. Tot, absolutament tot, tot es pot fer amb música i, automàticament, els petits o grans plaers, es multipliquen; i les penes, s'alleugeren o couen més, però tot es viu amb més intensitat, més. Records, esperances, somnis, destijos, el que mai no passarà, el que podria passar, els sentiments que moltes vegades no es poden exterioritzar, les paraules endreçades o desendreçades que formen un conjunt excel·lent, i es respiren al ritme de la melodia que et transporta a mil llocs i sensacions. La paraula música és esdrúixola, com ha de ser, però tot i això és queda curta per englobar tot el que representa.

Després de disset cançons seguides, i sense poder dir quina és millor o quina explica millor com es sent, després de plorar, riure i tancar els punys amb força, Gala decideix encendre les espelmes del menjador, la de color verd, la d'olor de canyella, la que sembla que no s'acaba mai, la que no vol que es consumeixi, aquella que li dona mil records; en té poques, però les encèn totes, avui, totes. Es prepara un té, evident però real, és anglesa, i això és indispensable i irremplaçable, el SEU moment. I es cobreix amb aquella manta tan dolça que fa que recordi a la seva mare i aquells dies en què tot anava bé, i no només econòmicament; l'època en què els regals no es feien només per Nadal i els somriures semblaven inesgotables. La mare li feia molt regals ja que en paraules no aconseguia demostrar ja més el gran que n'era, la seva filla Gala, per a ella. Gala no ho veia, no ho sentia, encara ara no sap qui és ni com la valoren, els qui l'estimen. I va decidir regalar-li alguna cosa que fes que sempre estessin juntes, tot i que fisícament separades. I ara Gala pensa en la seva estimada “mom” i en com cada dia s'està transformant més en la part més indispensable del seu dia a dia. Ella li dóna les forces, ella intenta que no tanqui els ulls tan sovint i no deixi de veure la llum, ni de voler-la veure quan tot és extremadament fosc; una llum càlida, brillant, la que no troba, com la que veu ara a través de l'espelma d'olor a canyella. Ostres, gairebé ho oblidava, també li va regalar la mare: l'espelma perfumada junt amb un té negre de canyella també, la combinació genial per a què tots els seus moments sempre fossin especials. Ara sent l'olor a canyella i veu aquella petita llum, i la mirada se li'n va molt lluny, allà on voldria estar ara mateix.

Han estat uns dies difícils. Han arribat després d'un temps que ja estava sent més que difícil, suficientment difícil. Gala no parava de repetir PROU, però el prou no la va escoltar. Però tot i la duresa, tot i callar, intentar superar adversitats, tot i això, les coses s'han continuat complicant i alguns maldecaps han incrementat. Però les espelmes la tranquil·litzen i la fan somiar en temps, persones i llocs millors. Han estat uns dies durs, sense desconnectar dels pensaments ni per a dormir. Semblava com si tingués un partit de tenis al cap, allí instal·lat, i un de bèisbol, fins i tot una competició de natació sincronitzada. Aigua, pilotes, cops, respiracions, fugides, tenir la pilota al seu camp i perdre-la, etc. De tot hi havia, de tot menys pau... hi havia pilotes que venien i anaven... en venien moltes i Gala no podia esquivar-les; en volia tirar moltes però totes li quèien de les mans, no tenia força. Faltava, però, un arbitre per parar el joc quan convenia, per posar regles inexistents, per donar les pauses pertinents. No hi era, no n'hi havia. Però sí, ara, davant aquesta espelma d'olor, no veu pilotes, no les esquiva, no en vol tirar, simplement sent una dolçor amarga (que intens tot plegat) en tots els seus sentits i sense voler, aconsegueix, simplement, no pensar, deixar que les pilotes la colpegin, gairebé sense sentir dolor. La setmana, dura; els dies, freds; ella, sola... sola, sola, malalta, amb fred, plorant, desplomant-se, lluitant, treballant, despertant de malsons per tornar a un malson... tancant els ulls, obrint-los i... sola, sola, trista, tonta! i ningú, res, es perd, i desfeta, apartada, sola, sola, menyspreada... i fred, molt de fred. Sí, definitivament, uns dies difícils (quin adjectiu més subjectiu)... Després de tocar fons va decidir tocar de peus a terra, no enfonsant-se, però sí deixant els nuvolets ben amunt i ella, amb els peus ben aferrats a terra. Fa dies que té els peus freds, congelats... és senyal de què s'ha de tornar a enlairar? On és l'arbitre? O és simplement que tant de temps amb els peus enlairats ha fet que no notessin el fred que realment havien de notar, el fred que hi havia, el real? Algú li ho pot dir, qui li ho explica? Arbitre! La reina de les reflexions necessita una reflexió. Feta un embolic i ja està. Ni l'espelma de canyella ho aconsegueix, ni tan sols aquella cançó que desitjaria que li cantessin li dóna la resposta. No l'hi cantaran, per molt que ho desitgi i ho pensi i ho imagini i gairebé ho senti. Malhauradament, un cop més, es conformarà cantant-la, escoltant-la d'una veu que li transmet molt, encara que no sigui la veu que voldria sentir. Se li tornarà a posar la pell sensible, el nus a la gola, el record llunyà d'allò que mai tornarà. I ballarà lentament, com si flotés, i per moments, ja no tindrà els peus freds. La música serà, un cop més, la seva única còmplice i acompanyant.  *?*

A gift to myself ^^

It will flow! Dale gas =)

De com es perden les sabates... o la dignitat

De vegades arriba un punt en la vida en què cal reconèixer que simplement no és la millor època... més aviat, de les pitjors. I reconeixer-ho és el primer pas per conviure-hi i seguir endavant. De vegades després d'una bona temporada, d'un estiu superlatiu, quan la segueix una dolenta, sembla encara pitjor del que és, ja que l'ha precedida una de molt bona. La única i millor opció, però, és enfrontar-ho al cent per cent, amb el cap ben alt i pensant que no hi ha mal que cent anys duri... ni cos que ho aguanti.

Fa dies que les preocupacions es van apilant en la ment de Gala. Arriben sense demanar permís i es van acumulant, creant una tensió que ja fa dies que es fa insuportable. No, no es refereix a tonteries amoroses i altres. Són problemes de debó, dels que necessiten solució immediata que destaca per la seva absència cada cop més, dels que no la deixen dormir. La música és la única medicina, però arriba un moment en què no serveix de res tampoc. El telèfon només sona amb “bad news” i l'espiral comença a crear una desesperació destructiva. I torna a estar davant d'una finestra, bruta, que no té ganes de netejar, i que mostra l'exterior de manera borrosa, fosca, distorsionada. I pensa, i parla sola, i reflexiona, i s'autocastiga amb paraules injustes, però segueix sense tirar la tovallola del somni d'un futur millor, d'un dia a dia que l'ompli de satisfaccions i la faci sentir útil, important, interessant. A estones es cansa, en segons pensa que no hi ha sortida, en mil·lèssimes vol visualitzar la porta, la que mereix. Avui no hi ha nen, no hi ha pare, no hi ha ningú, només ella i la seva consciència feta a trossos. Una llàgrima profunda i dolorosa s'escapa (no ploris! no més!), se l'eixuga fort mentre escolta aquella cançó que descriu a la perfecció el que sent per Pol (i ara? Pol? que hi pinta ara ell? més llàgrimes?), aquell sentiment frustrat. I es frega suaument la pell, i llavors és quan més el recorda. Torna a aparèixer en el moment que menys s'espera. Tan insignificant de vegades, tan important d'altres... un assumpte sense importància, el més petit dels seus maldecaps, però EL PUNT d'equilibri per no enfonsar-se entre tantes ones.

Vol parar, vol passar pàgina, seguir sent aquella Gala positiva i forta que ho supera tot. Sí, sap que en el fons segueix sent-ho, ho serà. I de la mateixa manera que en passar una època bona, la dolenta sembla insuportable... al revés és molt millor: els mals moments fan que els bons siguin excel·lents. I així serà, així ha de ser, Gala. Li encanta somiar i lluitar pel que realment creu que val la pena. No perd les ganes, semblen inesgotables.

De sobte, una espurna, desconnexió, mira el calendari. Dia 9 de juny, en un mes arriba en Pol, torna d'Anglaterra, després de molt, després d'aquella fugida, d'aquell parèntesi imperdonable. Gala no ho assimila gaire encara, realment no sap si vol veure'l. Bé, sí, clar, sí que vol, però no sap si és covenient. Ell ho té molt clar, almenys això sembla avui, qui sap demà. Li ho ha deixat ben clar al correu, necessita parlar-li, veure-la, sentir-la. Finalment, sembla que ha après a ser sincer. I ella no ho té tan clar, tot i que ho desitja amb totes les seves forces. Encara no ha contestat, no sap si ho farà, no sap si ho vol recordar, no té res a dir (mentida! torna a enganyar-se; la por)... si diu el que vol, tot el que s'ha guardat, perdrà tota l'enteresa i la credibilitat que durant tant de temps ha aconseguit guanyar-se. Perdrà, potser, la dignitat, quan li traduirà de manera transparent tot el que el cor i la intuició li han estat dictant fins ara, tot el que no ha fet, el que no ha dit, tant bo com dolent. Però la dignitat no es perd així, no? L'ha perduda tantes vegades i de formes tan diferents que ja no sap ni com definir-la, ni si li'n queda. Com aquella nit que van sortir a passejar per la platja i tot estava fosc, i es van sincerar plenament, transparents com ells mateixos, sense pors, i van decidir jugar prop de l'aigua, com a nens petits, i sentir l'aigua fresca els acariciava els peus, com la lluna els escalfava la pell, entre carícies dolces, i es sentien plens, lliures. Aquella mateixa nit, jugant, Gala va perdre les sabates... i la por, la maleïda por esdrúixola. Van riure plegats tantes hores que van semblar minuts, que ni tan sols els van importar les sabates: Gala no es va preocupar de perdre-les ni Pol de no trobar-les entre tanta foscor. La tenia a ella, només volia la seva essència en estat pur, Gala cent per cent. No hi havia lloc per a les preocupacions entre tants somriures i tanta complicitat. No importava el temps ni l'espai, estaven junts... i què importava quanta estona o on? El sol començava a sortir, una tovallola estesa, tots dos estirats i somiant desperts. Reien i ja en tenien prou, no calia parlar; fins i tot els silencis eren insuperables, eren poesia; tanta eufòria i innocència incontinguda era impossible de parar. La platja a les fosques va quedar plena d'encís, quatre ulls que il·luminaven el moment, i la lluna espectadora de les millors escenes i paraules d'aquell estiu. Gala ho observa en la distància temporal, com si fos ahir, recorda cada paraula, cada olor, cada mirada que parlava a crits, i ho viu, però fa mal. Ja no és l'altre dia, ja fa un any, un any molt fosc, com aquella nit, però sense lluna, sense Pol i sense aquelles sabates, que van desaparèixer igual que aquell somni etern d'una nit d'estiu. Només va tornar una cosa: la por.

En Pol torna d'Anglaterra, finalment, sí; i ella, en canvi, està pensant en marxar-hi per començar una nova vida a la seva dolça terra, recuperar somnis robats.

&2

The greatest songs flow too...

It flows and speaks for itself... WON-DER-FUL

#lyricsforyoursoul

Quan la imaginació abunda però el sentit comú escasseja

És l'hora de la lectura dels diumenges, dels vespres de descans, de les reflexions banals. Un llibre especial ple de paràgrafs que es poden llegir i rellegir, i treure'n un suc ple de vitamines per a l'ànima. I de sobte, una pàgina especial, amb una resposta a una pregunta no formulada. “Molt sovint ens espantem davant la paraula intuició i la relacionem, erroniàment, amb conceptes com la predicció i la visió de futur. I malgrat les reticències, sense prestar-hi gaire atenció, i sobretot sense fer-ho gaire públic, la sentim i l'apliquem. És aquesta intuició la que sents quan, al teu interior, saps que has conegut una persona especial.” Amb aquestes paraules, l'autora Carla Gràcia, en un dels seus llibres, respon a la pregunta que tant preocupa últimament a Gala: si fer cas a la seva intuició o no. Ja fa temps que està llegint llibres diferents. Els tria a l'atzar, només seguint uns paràmetres senzills, mancats de lògica i sentit comú: la intuició, la portada i la crida sense cerca. Ella no busca un llibre, però el llibre la troba. I tot això no la sorprèn, no només li està passant amb els llibres. Estan canviant moltes coses i aspectes de la seva vida, canvis interiors, inquietuds diferents, persones que li aporten una riquesa immesurable, així com unes preocupacions desconcertants. En Pol, sobretot ell (cling! sí, ja ha aparegut el seu nom) sempre acaba apareixent; sobretot, no sap per què, els diumenges.

Dijous va tenir un pressentiment (paraula interessant). Va ser de sobte, va sentir que passaria una cosa, AQUELLA cosa, i en Pol hi tenia molt a veure. Una imatge que de sobte va aparèixer en la seva ment somiadora. Llavors, la gran pregunta: és un pressentiment, una intuició o són les ganes que li provoquen aquesta sensació estranya? Per què no para de fer-se preguntes constants? Per què sempre veient els peròs de les coses? Per què no deixar fluir i deixar que simplement passi o sigui el que hagi de ser? Ja sigui bo o sigui dolent. Sí, la resposta és la que penseu, l'evident, la més fàcil: POR, paraula monosíl·laba interminable i, sí, esdrúixola (això pot ser? sí, al món de Gala, és una realitat), Pol també, també és esdruixol, en tots el sentits.

Ja fa massa dies que alguna cosa ha canviat... No ho explica. Decideix que així és millor, passarà a l'oblit més fàcilment (o això voldria ella). I s'ho calla a crits, s'ho calla. O potser també calla per a què no la prenguin per una maniàtica que actua com una adolescent impulsiva. Sap què ha de fer per trobar una solució, sap on està la solució, ho sap, però no vol. La mateixa por que no la deixa parlar ni avançar ni fer-se notar, aquesta mateixa por, esdruixolíssima, no la deixa fer el què sap que ha de fer. Esborrar la por i llençar-se, o esborrar en Pol i ressignar-se? I si, a més, hi sumem la intuició, una intuició afiladísima com la de la Gala, doncs llavors és impossible sortir-se'n d'aquest espiral tan misteriós, maligne, però a la vegada intens que l'envolta. Ai, la pobra Gala, ha de viure encara més desenganys per aprendre, o potser simplement el seu tarannà la farà caure mil vegades i, tot i això, no canviarà mai. No pot evitar pensar en la seva gran filosofia de vida: És millor viure les coses amb intensitat i després caure molt fort, amb ferides profundes, que no pas viure-les a mitges i no assaborir-les com es mereixen. Gala, petita somiadora, desperta ja! No tothom pensa com tu. Vigila amb la teva bombolla, pot petar en qualsevol moment. Sota una intel·ligència moderada, amagada, no reconeguda, també destaca un afany interminable d'aprendre i de donar, sense rebre, però que la deixin donar, allò què vol, allò que abunda en ella. Ho necessita donar tot i a qui vol. És curiós que encara ara molta gent que la coneix s'atreveixi a tractar-la com si fos “tonta”, de la mateixa manera que li escriuen el nom malament (Gal·la. Com? No ho soporta). Potser és que realment no la coneixen? Li encanta en el fons ser una desconeguda, però que la tractin de tonta, les mentides, NO; no en deixa passar ni una, o sí, segons la situació, però això no significa que no les vegi. De vegades, li agrada fer-se la “tonta”, deixar que li prenguin el pèl, conscient de cadascun dels detalls de la situació. I qui s'atreveix a fer-ho i creu que ho pot fer, definitivament, no la coneix.

Pol... qui és en Pol? Gala ho voldria explicar, però ni ella sap la resposta. No ho sap, no sap qui és Pol. Té cara, cos i cor... cor, sí, tot i que de vegades ella n'ha dubtat. Només sap que el fet que aquest nom sigui tan similar a la paraula POR no és casualitat, no per a ella. Pol i Gala, els seus noms no tenen vocals en comú, però les seves vides sí. Parlar d'en Pol donaria per a pàgines i pàgines, hores i dies. De com va aparèixer, us encantaria llegir-ho. Però no ho vol fer, avui no. El pressentiment, evidentment, tenia a veure amb ell. Però, ressignada, Gala pensa que no va estar un pressentiment sinó unes ganes immesurables de què allò passés, sentir que ella també ho és, és important. Segueix volant, com sempre, i la caiguda pot ser espectacular, però tot i la por, les seves ales encara funcionen, sense saber com ni per què però ho fan. Pot ser demà les deixa tancades a l'armari. Ja està, com sempre, quan aquest nom, que adora i detesta alhora, li passa pel cap, es posa de mal humor, i decideix ni tan sols començar a explicar-nos una història i uns records plens de màgia i intuició genuïna (i desapareguda?). Qui sap, potser algun dia ens ho confessa. Però avui no, està enfadada. Enfadada, autoenfadada, tant o més com ho estava dijous després que la seva intució li fallés estrepitosament i el seu desig s'enfonsés sense ganes de tornar a sortir, per evitar bàsicament més decepcions.

Dijous va anar a dormir enfadada, molt enfadada. I avui, també hi anirà. No per pensar massa o per desitjar massa, sinó per pensar massa... en Pol, per desitjar massa... a Pol. Tot en la direcció equivocada, res de volta en la direcció desitjada. Un altre dia de reflexions a cap lloc. Està sola en tota aquesta història, no val la pena. Probablement, però, no trigarà en canviar de pensament. De moment, indignada, se'n va a dormir. Bona nit, Gala,  recorda la gran frase: “o ni tan sols ho provis, o llença-t'hi de cap”. **

Paraules lletges, silencis estridents, somriures atrapats... i un vestit

Quan tantes preguntes no arriben enlloc, bàsicament el que cal és parar de preguntar-se. O no? Amb quina facilitat es poden pronunciar moltes paraules, promeses i preguntes que després es queden penjant d'un fil, que no arriben a cap fi, que no obtenen resposta (i que ni tan sols, moltes vegades, en tenen). Cel gris, pluja i més pluja, i Gala està com a hipnotitzada mirant des de la finestra. No està trista, però no li costaria gens posar-se a plorar.


Ahir va ser un bon dia, sí, incomplet, però un bon dia. Avui, però, de moment no ho és. No ha passat res dolent, però precisament tampoc ha passat res bo. Mira la pantalla de l'ordinador i intenta fer feina, però impossible. Aixeca el cap i mira al no-res, mira la finestra i pensa en què avui és un bon dia per escriure. Però no en sap, ella, d'escriure, només sap reflexionar, sense exterioritzar.  De vegades, fins i tot, es pregunta què sap fer bé. Maleïts silencis i preguntes sense sortida, atrapats. La racionalitat, maleïda racionalitat. És un dia d'aquells en què pujaria a un avió, i aniria on fos, on no hi hagués cares conegudes. Potser li agradaria trobar alguna cara coneguda... a estones sí, a estones no, però en el fons, com sempre, no sap què vol, sap què no vol, segueix desitjant allò que és impossible, volar massa alt (què innocent!). Torna a mirar la pantalla de l'ordinador, merda, és tard, cap novetat, vol novetats, i la feina per fer encara. Mira per la finestra, branques, pluja, una carretera lletja i una casa molt vella. No, no i no, voldria un paisatge millor, com a mínim això, una fila de casetes de colors, totes juntes, com a Notting Hill o en algunes barriades angleses. Ho troba a faltar, les seves arrels, casa seva: Anglaterra, on es pot ser feliç sense sol. Però segueix mirant aquella carretera lletja, i de sobte se'n torna al no-res. Caos, al contrari de la paraula "màgia", que li encanta, "caos" és una paraula que considera horrible, repelent, la pitjor de totes! Tan lletja o més que la carretera que no pot parar de mirar mentre està plovent. I ara és la única que té al cap.Vol som-riu-re! Només tres síl·labes! El caos, però, li ho impedeix. Això és tot, que ja és prou.


Li encanten les paraules. Les associa a sensacions, un món paral·lel, indescriptible. Com és possible que una mateixa paraula li pugui despertar el més bonics dels somriures o la més amarga de les llàgrimes? De sobte, seguint amb el caos que avui la caracteritza, apareix una paraula aïllada en la seva ment. Però se la queda per a n'ella... no la desvetlla. Pensa que si la diu, es quedarà tota ella semi-nua i té por, molta por (per què? no respon). Ai, la por, quin mecanisme. I la paraula misteriosa, tal com apareix, desapareix i en no-res, un altre cop, es queda perduda. Segueix mirant per la finestra, intentant apavaigar el caos incontrolat.


Té una sensació estranya, no la pot descriure. Com quan dorms, et despertes, et fa molt mal alguna cosa però inexplicablement el teu cos no respon. Ets conscient del dolor però no pots fer res, no pots moure't, no pots buscar remei i el mal es sent més intens que mai. Gala està desperta i conscient, alguna cosa li fa mal, però no fa res. Mira la finestra, veu la carretera lletja, té el caos instal·lat al cap, un silenci oprimit entre els dos pits i un somriure que voldria sortir, però avui, encara no s'ha volgut despertar. Cinc segons fora del no-res, ha aparegut una espurna molt fugaç i "pam!", curvatura als llavis en forma de somriure dolç. Per què? Només ella, en aquell moment, ho sap. Avui ja és el segon secret que amaga, el segon de moltíssims. Avui, s'ha vestit de color gris i negre, tan senzilla com sempre, com més senzilla, més transparent, aquesta és la seva filosofia. L'essència està en la persona, no en la roba. Però no vol anar fosca, no vol sentir-se vençuda, sense forces, no, no vol. Últim intent per agafar forces i pren mà de la seva gran arma, la imaginació, els desitjos... i comença a pensar en el vestit aquell que tant li agrada i que només s'ha posat dues vegades. Aquell que la fa sentir bé, especial, diferent... curiós que sigui un vestit, i no una persona qui aconsegueixi fer-la sentir tan especial. Sí, té ganes de somriure i ballar, de cantar ben fort les cançons que li agraden; sí, anirà a ballar-les, i es posarà el vestit, i tancarà els ulls i volarà per instants. Els silencis es transformaran en crits i música, i es sentirà durant unes hores, lliure, ella en essència pura. Aquell vestit, el vestit que porta la seva marca. Se'l posarà, es mirarà al mirall, s'agradarà?... es recollirà els cabells, i finalment, el petit gran toc final, vermell suau als llavis i llesta. Senzilla, però impecable.

Avui encara pot ser un gran dia. Ha sortit el sol, la carretera lletja ja comença a assecar-se i es veuen quatre fulles amb uns colors que desperten sensacions. Avui, sí, tot i seguir callant un mar de paraules intenses dedicades, de somriures delicats, i de carícies súbtils que es perden, la Gala, ressignada però com sempre somiadora, encara no perd la il·lusió de somriure tan intensament com aquell dia ho va fer... ^^

Gala i el seu món dels desitjos

Quin munt de desitjos, grans o petits, possibles o gairebé impossibles, que ens passen cada dia pel cap, pel cor, per l'estómac. Es pot desitjar amb tots els sentits i amb totes les parts del cos... amb els ulls oberts o tancats, de manera conscient o inconscient. Desitjos que ens encantaria que es complissin, desitjos que desitjaríem no desitjar. I si tots els nostres desitjos es poguéssin complir? I per què no pot ser així?


Us presento a Gala, la somiadora, la noia dels ulls petits que es fixa en tot i tot ho veu, la que tot ho recorda, la de la mirada absent, transparent. Una somiadora insaciable, la que desitja. Gala, la que somia en ser algun dia la MUSA d'algun Dalí que la estimi i que estimi la vida tant com ella. La petita gran Gala, que amaga una tendresa i sensibilitat extremes sota els petits ulls, sotra la mirada freda i distant, milions de pors amagades. Sí, aquesta és ella, forta i extremadament fràgil. Es trenca amb no res i es fa forta davant les dificultats. La Gala està enamorada, d'un llibre (bé, de molts, però ara especialment d'un). Pot llegir molts llibres i oblidar-los fàcilment,; en canvi, aquest, que ni tan sols ha llegit, que ha aparegut de sobte, que no és cap best seller ni cap clàssic literari; aquest, d'entre els centenars que ha tingut entre les mans, aquest, l'ha encisat.


Primera setmana de desembre, gran desplegament per iniciar el Nadal. Una de les debilitats de Gala, el Nadal, li encanta. Ella segueix creient que la màgia existeix i que els reis mags, també; que els desitjos de fi d'any són especials.  Primera setmana de desembre, sí, un vespre fred, ben abrigada, una barret de llana i a respirar Nadal... Una fira nadalenca, un passeig llarg (com al seu nen petit interior tant li agrada), una conversa breu i alguns silencis plens de significat, i pensaments que apareixen i desapareixen a una velocitat inimaginable. I de sobte, bingo!, parada de llibres, com un imán, sense ser a temps de pensar, Gala ja és allà, amb els ulls obertíssims i mirant cent títols alhora. Una sorpresa màgica, sorpresa! Li encanten les sorpreses, que la sorprenguin! Un llibre vermell gran de tapes gruixudes amb lletres daurades, sense cap mena d'il·lustració. Només en veure'l sent l'irresistible "desig" d'obrir-lo, de saber què hi ha dins... tal i com malhauradament segueix passant amb les persones. Malhauradament (sí, repeteixo) per a molts, si l'envoltori, la part de fora, no desperta desig de més, de saber, llavors ni tan sols s'intenta veure què hi amaga. Pot ser un tresor, però sembla ser que interessa més el bagul. La gent està boja, sí, algú ho havia de dir! Tot i avançar en mil i una coses, en aquest aspecte, tot segueix igual, fastigosament trist, però igual. I ella, Gala, ho detesta especialment.


I allí està, el llibre gran, vermell, amb un títol que la captiva encara més... Genial per lluir en un menjador càlid, genial per alimentar la seva esperança ultimament freda, el seu esperit imaginatiu, famolenc, que no en té mai prou, genial per obrir els ulls ben fort, com a n'ella li agrada. I el gran moment arriba, toca la tapa i amb molta cura, l'obre... màgia (quina paraula), i amb dues pàgines... al sac, l'ha captivada. Il·lustracions i paraules que li arranquen el somriure més dolç del dia i que la fan somiar desperta. Què fàcil és fer-la feliç. Colors, tipografia, mides, frases subliminals i, finalment, i més important, mil i un desitjos. No és per llegir simplement, és per observar, per deixar volar la imaginació, per somiar desperts, per somriure i per recuperar part de l'esperança que moltes vegades ens fan perdre o directament perdem sols. S'ha enamorat, d'un llibre, sí, somriu innocentment i és feliç en aquell precís moment.


I ara, suposo, la pregunta de molts seria: "i el títol del llibre?". En canvi, d'altres, directament, exclamarien "el vull, jo també el vull!". O potser algú no pensarà en el llibre sinó en Gala i els seus desitjos. Tot i la admiració que li desperta el llibre màgic, no, no se'l compra... sorprenent, oi? Avui no podrà ser. Decideix llavors, incloure-ho a la seva gran llista de desitjos... Somia desperta, destija ser somiada dolçament, desitja no deixar mai de desitjar =)


El llibre dels desitjos ^^

Quan el nostre nen petit vol sortir a passejar...

I arriba un dia com aquest, de sobte, sense previ avís, en què et sembla que estàs extremadament sol(a). Evidentment tens persones al voltant, però estàs sol(a). No és per fer pena, t'ho calles i punt; un minut, mitja hora, dues hores i mitja, cinc hores, fins que la respiració s'accelera i es ralenteix en qüestió de segons i l'únic que pots fer és plorar o cridar. No és una sensació de sentir-se desafortunat(da) o desgraciat(da); no, no es pot descriure; és no veure més enllà d'ara, no veure un demà lluminós, ni tan sols un demà. La velocitat del temps, de la qual sempre et queixes, resulta ara extremadament inexistent, el temps no avança, no saps què fer per a què sigui de nit, però tampoc vols que sigui de nit perquè realment... què faràs demà? Tornar a iniciar un altre dia lent, angoixós i sense esperances, sense somriures, sense forces?

Fa fred, et pica la pell, i és simbol de què malhauradament, un cop més, has actuat només escoltant el teu cap, aquell pare crític interior, que t'imposa coses, que et recrimina i que t'exigeix massa. De vegades, el nostre infant petit interior, parla, crida i aconsegueix el que vol, ja sigui dialogant, ja sigui donant patades i queixant-se constantment. Però quan el pare decideix apoderar-se de tota la raó i pren decisions sense escoltar el nen petit, llavors, el nen, que és la dolçor, l'impuls boig i la improvització personificades, s'enfada molt i decideix fer-nos-ho pagar físicament, ja que psíquicament no ha pogut guanyar la partida. Fa fred, et pica la pell, però decideixes obrir els ulls, resignar-te només a mitges i treure del poc que queda del dia, que tan lent ha passat, un moment de plenitut i felicitat, intens i fugaç. Et poses a sota la dutxa per intentar que la pell no pagui la rucada del petit infant, et banyes la cara, tanques els ulls, treus totes les llàgrimes, fins que paren. Com no, et poses aquell jersei que tant t'agrada i tan còmode i senzill, però que a la vegada impactant, i que et fa sentir segur(a) en cada passa que fas. Et poses un parell de tacons còmodes (indispensables!) i t'emboliques amb una superbufanda anglesa, gruixuda, nadalenca i que et serveix de protecció a les teves expressions transparents, i agafes el cotxe, i condueixis fins on l'infant et porti, on hi ha llums, música de fons, gent, on el fred no importa perquè tota la resta que t'envolta (tot i estar sol, caminar sol) et dóna la caldor i companyia que necessites; on la teva pell, tot i el fred extrem, no s'irrita. Treus a passejar el nen petit i respires, i penses en bajanades diverses i somrius inconscientment. L'aire fresc a la cara fa que el pare crític s'amagui. L'equilibri arriba momentàniament, de sobte. I llavors, et permets un caprici, o dos; ja sigui un cafè o un té molt calent en una terrassa freda, ja sigui un llibre que t'ha encantat i que et farà arribar en moltes ganes a casa (sí, aquella que hores abans se't menjava i t'ofegava) per devorar-lo, o ja sigui un regalet per fer somriure algú qui estimes i que potser realment sí que ho necessita de debó.

Alerta, quan tot aquest punt culminant està en procès i et sents excel·lent, tot i que passa volant, encara tens temps de viure una nova sensació de recaiguda, d'algun reflex o pensament o senyal que et fa tornar a sentir trontonllant: pors, negativitat, inseguretat... S'apropa el pare corrent, vol sortir a buscar-te. Però en aquell moment, just llavors, estàs tan ple/na de forces, que decideixes, simplement, seguir caminant, notant en fred a la cara i pensant com n'està de content, el nen petit interior que no demanava res més que sortir a passejar i fer-te somriure per res en especial i per molt a la vegada. No és una bojeria, és el millor dels somriures, el que no es busca ni es demana, el que no té raó de ser, l'espontani, el que s'enriqueix de tots els petits detalls cursis que no tothom sap apreciar.

Avui, finalment l'infant ha guanyat. Demà, però, seguirà reclamant que el treguin a passejar més sovint; afortunadament, seguirà tenint veu i ganes de demanar... gràcies :-)