>>> Si vale la pena verlo, escucharlo o hacerlo, quiero verlo, escucharlo, hacerlo AHORA

11 de març 2012

Un però, un perquè, un cafè... llarg?



La sensibilitat també està en crisi? O és que sempre ho ha estat? Quines preguntes que no van enlloc, igual que l'extremadíssima sensibilitat de Gala... es perd en la immensitat, imperceptible. Ser sensible té una part positiva però també implica part negativa. Qui disposa d'aquest adjectiu pot veure i viure les coses d'una manera diferent, més perceptiva, diferent, vaja, innexplicable, però. Qui ho entengui que aixequi la mà. Tu? Ah, sí, clar, és que tu també ets sensible fins a l'extrem, o no ho vols reconèixer? La sensibilitat es pot amagar? No... imitar, simular, falsificar, sí; amagar, no. En l'aspecte negatiu, implica patir en pròpia pell, molt a dintre, molt més les coses, sobretot, les injustícies ja siguin personals o universals, totes i cadascuna. Però normalment la sensibilitat va de la mà d'altres qualitats com la tendresa o la delicadesa. Tot i no ser sempre bona de posseir, els qui la tenen, la valoren, i saben que sí, que segueix en crisi, per molt que les noves tendències ho vulguin disfressar. I si no només és una qualitat sinó que també és una actitud, una petita gran part del tot? Si coneixes la Gala, saps de què et parlo, però no saps la resposta a la pregunta formulada. Potser mai no coneixeràs la noia delicada que amaga el cor i els sentiments sense adonar-se'n.

El cafè... només de sentir la paraula, la Gala ja pot sentir-ne l'olor i se li desperta de sobte el sentit del gust; fa inconscientment un moviment de llengua i gairebé sense adonar-se'n la treu i la passa suaument pel llavi superior mentre mira al no-res. Els seus llavis, tendresa i sensibilitat per donar i per guardar, però no per malbaratar. Un cafè, sol, una mica llarg per poder assaborir-lo una estona més, per allargar el plaer, potser no serà tan intens, però la suavitat i el sabor hi seran igualment. És un d'aquells moments que malgrat ser breus són d'una intensitat només perceptible per als vertaders amants d'aquest producte. Una sensació diferent, molt diferent, a la que té quan viu el seu moment del te. Ho reconeix, tot i els seus orígens, li agrada més el cafè; on va parar! Incomparable. Són dues actituds diferents. El te desperta la seva sensibilitat, la relaxa, moment de reflexió; el cafè, els seus instints més profunds, passió, força, sentir-se desperta en tots els sentits. Sentir els seus llavis més vius que mai. Ja no els sentirà com aquell estiu, s'entristeix un moment. No, no, no! Canvi de xip, fora pensaments negatius, fora els indesitjats i múltiples “no” de la seva ment. Un altre cafè, si us plau. Compartir el moment? De vegades, més val sola, molt millor; però de vegades, les sensacions es multipliquen compartint-lo amb segons qui, una conversa profunda, com el sabor del cafè... i intensa, de les que ja no recorda. Per això se'l fa sola. I de sobte ja no parla del cafè. Ja canvia de tema, ja se'n va per un altre carreró. No vol ser tan incoherent. Ella no es suporta (massa NO), com l'han de suportar els altres? S'autojutja, es permet el maleït luxe sempre que pot, i agafa una corda ben gruixuda i es colpeja on més mal li fa, en funció del dia, en una part diferent. No se'n sent orgullosa, però és innevitable. Propòsit 2012: prou d'autocàstigs innecessaris. Ara mateix, ho està fent, s'està autoesbroncant per la seva falta de coherència. Gala, què pretens? Forçar una perfecció fins i tot a nivell mental i espiritual? Com pots voler posar ordre i cohèrencia en els teus sentiments, pensaments? Com obrir-te els ulls, com treure't aquesta corda de tortura, com fer entrar la llum al teu cor? Personalment, noia jo desisteixo, almenys avui.

A banda d'autocastigar-se, segueix preguntant-se cada dia “per què”. Mentalment vindria a ser un mapa conceptual, interessant: cercle principal, el pronom interrogatiu “per què?”. D'aquest cercle en surten deu o vint línies que dibuixen petits cercles amb preguntes secundàries. Quines preguntes: “per què, per què, per què,...” i així successivament. Cada per què d'un color i amb una tipografia diferent, però el sentit, el mateix. Tia Gala, estàs boja. Molts de “per què?” cap “perquè”, cap resposta. Es queda pensant, es prepara un cafè, pensa, i de sobte, riu. És un riure enrabiat. Ha fet un punt i a part, fulla passada, llibre tancat. I està bé, se sent plena, rica, segueix autoenriquint-se, però els “per què” pesen. Serà qüestió d'esborrar el mapa conceptual? O bé de deixar aquesta motxilla que tant pesa pel camí per seguir caminant sense preocupacions i preguntes ja inútils, no necessàries, sense resposta o solució? Seguir caminant, amb els ulls ben oberts, la cara il·luminada, deixant-se acariciar pel sol. Si tanca els ulls... el regne de la foscor, indesitjat, apareixerà automàticament, i s'hi instal·larà com un paràsit. Ni parlar-ne.

Sí, ella és intensa, i n'està orgullosa; però no és breu... i li encanta. Com el cafè al seu gust, intens però si pot ser una mica llarg, no express, que duri el suficient temps com per a què el sabor pugui romandre al cap i a la boca tot el dia. Ho ha intentat molts cops, però no, no pot ser breu, ni vol, no li agrada com a qualitat pròpia. No pensa en Pol, el recorda a estones, però no aconsegueix recordar els bons instants, ni ho vol ja. La mentida pesa massa... i aquí les conseqüències... ha hagut de tirar la motxilla per seguir endavant. No volia buidar-la, l'havia de tirar. Coherència. Si hi ha peròs, pot ser no hi haurà perquès; si hi ha perquès, potser hi haurà o no peròs. El que no és coherent ni comprensible és que no hi hagi peròs però tampoc hi hagi perquès. No és el seu problema ja, ni ho tornarà a ser. Orgullosa, sap el que val i vol; orgullosa, mira el present; somrient, no recorda els mals moments; innocent, somia en iniciar nous projectes en seguir somiant i desitjant; positiva, intenta començar a estimar-se una mica més. Deixa enrera les humiliacions, els dits apuntant la seva esquena, la toxicitat de la humanitat. Té ganes de tornar a la seva terra catalana, un cafè, si us plau, urgent, i de moment, millor sola. Tot té un perquè, tot passa per algun motiu, perceptible o impercetible, però justificat. Gala sap que ja pot tornar.


=) by MTR

3 comentaris:

  1. El període de la Modernitat amb Kant com abanderat castigava molt allò que no era racional, allò emocional.

    La sensibilitat que s'accepta és aquella d'origen racional, la que té com a base la conceptualització i l'abstracció o la sublimació. Així es pot acceptar gaudir d'una bona cançó o d'una bona poesia, la condició: gaudir està permés quan hi ha un marc de control, un protocol.

    Una vegada la raó perd el protocol, sensibilitat i sofriment van de la mà. Quan la sensibilitat entén que raona i és pregunta el per què degut a que ja no el troba en el protocol es produeix un curtcircuit. Crisi personal.

    La sensibilitat sensitiva, de la gent que es deixa emportar tira cap a allò sensual, igual que el Casanova. Flueix sense més "per què" que aquell que el fa moure, excepte quan arriba la raó social i la comença a bombardejar de raons. La limitació de la sensació provè de la raó, destinada a domesticar els sentits i llavors no es pot gaudir de posar la mà dins d'un sac de llenties, ni de guardar-se pedres rodones per tirar-les al riu, ni de mirar cap enrere quan es mira una peli.

    Salut

    ResponElimina
  2. Neni quan més llegeixo més enganxa!!

    ResponElimina