La
sensibilitat també està en crisi? O és que
sempre ho ha estat? Quines preguntes que no van enlloc, igual que
l'extremadíssima sensibilitat de Gala... es perd en la
immensitat, imperceptible. Ser sensible té una part positiva
però també implica part negativa. Qui disposa d'aquest
adjectiu pot veure i viure les coses d'una manera diferent, més
perceptiva, diferent, vaja, innexplicable, però. Qui ho
entengui que aixequi la mà. Tu? Ah, sí, clar, és
que tu també ets sensible fins a l'extrem, o no ho vols
reconèixer? La sensibilitat es pot amagar? No... imitar,
simular, falsificar, sí; amagar, no. En l'aspecte negatiu,
implica patir en pròpia pell, molt a dintre, molt més
les coses, sobretot, les injustícies ja siguin personals o
universals, totes i cadascuna. Però normalment la sensibilitat
va de la mà d'altres qualitats com la tendresa o la
delicadesa. Tot i no ser sempre bona de posseir, els qui la tenen, la
valoren, i saben que sí, que segueix en crisi, per molt que
les noves tendències ho vulguin disfressar. I si no només
és una qualitat sinó que també és una
actitud, una petita gran part del tot? Si coneixes la Gala, saps de
què et parlo, però no saps la resposta a la pregunta
formulada. Potser mai no coneixeràs la noia delicada que amaga
el cor i els sentiments sense adonar-se'n.
A
banda d'autocastigar-se, segueix preguntant-se cada dia “per què”.
Mentalment vindria a ser un mapa conceptual, interessant: cercle
principal, el pronom interrogatiu “per què?”. D'aquest
cercle en surten deu o vint línies que dibuixen petits cercles
amb preguntes secundàries. Quines preguntes: “per què,
per què, per què,...” i així successivament.
Cada per què d'un color i amb una tipografia diferent,
però el sentit, el mateix. Tia Gala, estàs boja. Molts
de “per què?” cap “perquè”, cap resposta. Es
queda pensant, es prepara un cafè, pensa, i de sobte, riu. És
un riure enrabiat. Ha fet un punt i a part, fulla passada, llibre
tancat. I està bé, se sent plena, rica, segueix
autoenriquint-se, però els “per què” pesen. Serà
qüestió d'esborrar el mapa conceptual? O bé de
deixar aquesta motxilla que tant pesa pel camí per seguir
caminant sense preocupacions i preguntes ja inútils, no
necessàries, sense resposta o solució? Seguir caminant,
amb els ulls ben oberts, la cara il·luminada, deixant-se
acariciar pel sol. Si tanca els ulls... el regne de la foscor,
indesitjat, apareixerà automàticament, i s'hi
instal·larà com un paràsit. Ni parlar-ne.
Sí,
ella és intensa, i n'està orgullosa; però no és
breu... i li encanta. Com el cafè al seu gust, intens però
si pot ser una mica llarg, no express, que duri el suficient temps
com per a què el sabor pugui romandre al cap i a la boca tot
el dia. Ho ha intentat molts cops, però no, no pot ser breu,
ni vol, no li agrada com a qualitat pròpia. No pensa en Pol,
el recorda a estones, però no aconsegueix recordar els bons
instants, ni ho vol ja. La mentida pesa massa... i aquí les
conseqüències... ha hagut de tirar la motxilla per seguir
endavant. No volia buidar-la, l'havia de tirar. Coherència. Si
hi ha peròs, pot ser no hi haurà perquès; si hi
ha perquès, potser hi haurà o no peròs. El que
no és coherent ni comprensible és que no hi hagi peròs
però tampoc hi hagi perquès. No és el seu
problema ja, ni ho tornarà a ser. Orgullosa, sap el que val i
vol; orgullosa, mira el present; somrient, no recorda els mals
moments; innocent, somia en iniciar nous projectes en seguir somiant
i desitjant; positiva, intenta començar a estimar-se una mica
més. Deixa enrera les humiliacions, els dits apuntant la seva
esquena, la toxicitat de la humanitat. Té ganes de tornar a la
seva terra catalana, un cafè, si us plau, urgent, i de moment,
millor sola. Tot té un perquè, tot passa per algun
motiu, perceptible o impercetible, però justificat. Gala sap
que ja pot tornar.
=) by MTR
=) by MTR
El període de la Modernitat amb Kant com abanderat castigava molt allò que no era racional, allò emocional.
ResponEliminaLa sensibilitat que s'accepta és aquella d'origen racional, la que té com a base la conceptualització i l'abstracció o la sublimació. Així es pot acceptar gaudir d'una bona cançó o d'una bona poesia, la condició: gaudir està permés quan hi ha un marc de control, un protocol.
Una vegada la raó perd el protocol, sensibilitat i sofriment van de la mà. Quan la sensibilitat entén que raona i és pregunta el per què degut a que ja no el troba en el protocol es produeix un curtcircuit. Crisi personal.
La sensibilitat sensitiva, de la gent que es deixa emportar tira cap a allò sensual, igual que el Casanova. Flueix sense més "per què" que aquell que el fa moure, excepte quan arriba la raó social i la comença a bombardejar de raons. La limitació de la sensació provè de la raó, destinada a domesticar els sentits i llavors no es pot gaudir de posar la mà dins d'un sac de llenties, ni de guardar-se pedres rodones per tirar-les al riu, ni de mirar cap enrere quan es mira una peli.
Salut
Neni quan més llegeixo més enganxa!!
ResponEliminaSin palabras....
ResponElimina