La brevetat no qualifica ni mesura...

“Tan breu com qui no espera resposta, tan breu com qui sap el que diu...”. Ho afirmen i ho canten els mishima de manera breu, senzilla i intensa en una de les seves millors cançons, la més breu de les cançons. La brevetat, paraula que crea opinions contraposades. N'hi ha que la defensen “lo bueno, si breve, dos veces bueno” i n'hi ha però que, malhauradament, no la saben valorar. La brevetat, com tantes coses, és relativa, subjectiva. Els moments breus, si són autèntics, si són inoblidables, intensos, poden ser els millors, poden fins i tot superar el més llarg dels moments o èpoques. La intensitat sumada a la brevetat, no sempre però sí en molts casos, és insuperable. La brevetat dels millors moments es transforma en una immensitat on no existeixen ni els segons, ni els minuts. Ahir, quan va fer la millor passejada que recorda, la Gala va escoltar un parell de cops aquesta cançó de Mishima. No és precisament que la senti, ni la vulgui cantar, no desitja dir “ara i aquí t'estimo” perquè en realitat no té a ningú a qui li cantaria sincerament. Tan cert, tan clar i tan trist com això, la pura realitat. Però li encanta la cançó. És d'aquelles cançons que desitjaria que li cantéssin, però que es conforma amb sentir-la (una més a la llista). Li desperta tots els sentits, fins i tot el sisè, i el cor. El cap desapareix, només el cor respira i pren el domini de la situació durant el minut i onze segons que dura la cançó... tan breu, però tan intensa.

És dilluns. És dilluns i són les 7.15h. És dilluns, no! La setmana definitivament hauria de tenir un altre diumenge després del diumenge. Com es diria el vuitè dia? Sembla absurd però la Gala, de vegades, pensa quin nom li posaria al tan desitjat vuitè dia. El despertador sona amb aquella cançoneta que tant fa que la Gala vol canviar però que encara no ha fet mai. La detesta però no la canvia. El temps... què relatiu. Trobar 30 segons per canviar la melodia del despertador, i no els troba, mai. I detesta els dilluns també. Com li costa tornar a iniciar la rutina, una setmana nova. Els dilluns segons ella són el dia clau de la setmana. Solen ser els dies més durs i els més decisius. Si comences bé la setmana, ja tens molt guanyat. És dilluns, però no li importa en absolut. De què s'ha de queixar? Li encanta la seva feina, la seva casa, la seva vida... ell. Se sent feliç. El despertador encara està sonant, i quan l'apaga nota una carícia suau que li aparta els cabells, delicadament, i segueix el recorregut del seu coll, per acabar a l'espatlla mentre nota la dolçor d'uns llavis prop de la seva orella, un xiuxiueig dolç de “lovely morning sweetie” (ell sempre ho fa, en anglès, perquè sap que a ella l'encisa) i acte seguit un petó tan breu i senzill, tan cert. Li encanta aquest petó que s'ha convertit en un ritual, que fa que aparegui el somriure fins i tot abans d'obrir els ulls. El més important: que és sincer. No s'ho hagués pogut imaginar mai. Va decidir quedar-se, respondre aquell correu, esperar a què en Pol vingués d'Anglaterra només per veure-la, esperar quins motius i quins perquès tenia per donar-li, i llavors prendre la gran decisió. Quina trobada aquella, quines paraules, respostes que van donar significats als interrogants més grans. Un perdó merescut i desitjat. Un final feliç i d'ensomni. Ensomni, malson, somi... somiar?

Somiar desperta, despertar somiant. El despertador segueix sonant... però si l'ha apagat, n'està segura. I torna a sonar. Llavors Gala obre els ulls, i intenta trobar el despertador. Sí, és dilluns; sí, són les 7.15h; i sí, com els detesta! Però de sobte, un calfred invaeix el seu cos, té els peus freds i torna a picar-li la pell. Té els ulls vermells, d'anar a dormir plorant, sense consol, els ha obert però no ha somrigut abans. Quants dies fa que no somriu? Encara té una llàgrima a l'ull, fa dues setmanes que dorm en terres angleses i ja ha despertat set dies amb el mateix somni, intens, massa breu. El somni que la fa fugir de la profunda tristesa en què està immersa després d'aquells darrers dies tan durs abans de marxar, després del punt i final que la va ajudar a fugir per sempre; després de sentir el despreci més gran de la persona que llavors (i ara?) era de les més importants. Ha despertat plorant, per allò que tant ha destijat i que finalment sap que no tindrà, i que ja ni tan sols vol tenir. Què difícil és superar l'engany, la humiliació, tan dificil que de moment ho veu impossible.

Ahir va tenir una tarda especial, després d'una passejada intensa, d'aquelles que no s'obliden, però que no es poden comparar amb aquella nit d'estiu a la platja (amb en Pol) que, tot i saber que va ser una farsa, una part més de la humilació, tot i això, ella la va viure com a real, la va sentir pura. Una contradicció més. I així, ahir, passejant per una petita platja del sud d'Anglaterra, escoltant Mishima, pensava en què va fer el millor, que era l'única opció, no l'opció de marxar en sí, sinó més aviat la de NO quedar-se, no esperar-lo, no deixar-li uns dies de reflexió, ni un més dels ja gairebé cent cinquanta que li va donar. Caminava lentament, amb un llibre a les mans i amb el seu nou gorret de llana. Respirant profundament aire fresc, natura i la melodia relaxant de les ones. I estava contenta, no feliç, però sí contenta. En anglès, vindria a ser un “happy”, que ho engloba tot, però realment no és el mateix, ni molt menys! Feia molt de fred, caminava, amb la seva música i el seu gorret, i amb les seves il·lusions enfonsades, soterrades, gairebé desaparegudes, que intentaven escapar, amb els centenars d'ocells que sobrevolaven aquella platja tan inspiracional. De sobte unes llàgrimes delicades van començar a lliscar per la seva cara. Encara més? Sí, més llàgrimes però aquest cop no de pena sinó del fred, aquell fred intens, que suaument acariciava la seva pell, delicada i brillant, el seu punt fort, però també el més dèbil. Va ser una sensació satisfactòria, un fred dolç acariciant-li la cara, com en Pol ho feia al seu somni.

És dilluns, està trista, últimament no coneix cap altre estat que aquest juntament amb el nerviosisme. Sí, és dilluns, els detesta, però no pot permetre que aquest li marqui un altre cop una setmana fosca. Per tant, ho acaba de decidir, és dilluns, tanca els ulls i somriu abans de tornar-los a obrir. Ha estat breu el somriure, no gaire intens, però sí esperançador. Avui és el dia, avui obrirà el seu nou bloc de notes, aquell que tant li agrada i es guardava per obrir una bona etapa. Però no arriba, per tant, la inaugurarà avui, perquè així ho decideix perquè no s'ha d'esperar a què arribi, s'ha d'anar a buscar. Aquesta és l'actitud. El seu quadern petit, però còmode i senzill, blanc, pur, com ella; tot en blanc, sense pautes ni quadricula, com li agradaria que fos la seva vida. Ben al contrari, últimament troba massa pautes, massa línies que li exigeixen no sortir-se'n, no desviar-se. I també molts dies i fets quadriculats, que l'obliguen a fer les operacions matemàtiques que tan poc li agraden per poder aprovar algunes assignatures de la vida. Es va comprar la llibreta en blanc per sentir-se encara més lliure quan fa allò que li agrada, escriure en secret, dibuixar i expressar-se, confessar-se amb la sola companyia d'un boli i paper. Ja n'hi ha prou de línies, de pautes, de normes, d'exigències, de matemàtiques, stop! Les paraules, l'expressió, la llibertat, la transparència, volar, això sí que és vida. Les coses fa dies que han canviat, sobretot des de que va marxar d'allà. Evidentment, per això va marxar, en busca de canvis. Potser s'ha equivocat, com sol fer sovint, ja que dels problemes no s'ha de fugir, sinó ben al contrari, s'ha d'encarar-los per poder-los superar. Fugint només s'aparten, però no desapareixen. Reflexió típica? Sí, però per molt que se la repeteix, és incapaç d'aplicar-la. No se sent amb forces, per tant, escapa. Ningú l'espera, ningú li demana que s'hi estigui, a ningú li ha importat.

Ha començat el seu quadern i en la primera plana ha escrit, en forma de vers, la lletra de la cançó de Mishima, la breu, la intensa, la profunda, la inoblidable. I juntament amb la lletra un dels seus dibuixos abstractes amb colors suaus i d'esperança. I torna a somriure. El sol sortirà entre els intensos núvols anglesos; sí, tot anirà bé. Ara i aquí, ella s'estima.

Sentir-la, cantar-la... que te la cantin

Que la música és una de les teràpies més meravelloses que hi ha a la vida, d'això, ben poca gent en deu dubtar. Impossible. Potser, però, no tothom ho valora de la mateixa manera ni la necessita tant. Hi ha persones que sense música no podrien viure; és així de cert, és una de les meravelles més grans. I qui no la necessita tant com respirar, es perd una de les poques essències que t'acompanyen durant tota la vida, que mai et deixen sol i que et fan sentir plaers inigualables. Tot, absolutament tot, tot es pot fer amb música i, automàticament, els petits o grans plaers, es multipliquen; i les penes, s'alleugeren o couen més, però tot es viu amb més intensitat, més. Records, esperances, somnis, destijos, el que mai no passarà, el que podria passar, els sentiments que moltes vegades no es poden exterioritzar, les paraules endreçades o desendreçades que formen un conjunt excel·lent, i es respiren al ritme de la melodia que et transporta a mil llocs i sensacions. La paraula música és esdrúixola, com ha de ser, però tot i això és queda curta per englobar tot el que representa.

Després de disset cançons seguides, i sense poder dir quina és millor o quina explica millor com es sent, després de plorar, riure i tancar els punys amb força, Gala decideix encendre les espelmes del menjador, la de color verd, la d'olor de canyella, la que sembla que no s'acaba mai, la que no vol que es consumeixi, aquella que li dona mil records; en té poques, però les encèn totes, avui, totes. Es prepara un té, evident però real, és anglesa, i això és indispensable i irremplaçable, el SEU moment. I es cobreix amb aquella manta tan dolça que fa que recordi a la seva mare i aquells dies en què tot anava bé, i no només econòmicament; l'època en què els regals no es feien només per Nadal i els somriures semblaven inesgotables. La mare li feia molt regals ja que en paraules no aconseguia demostrar ja més el gran que n'era, la seva filla Gala, per a ella. Gala no ho veia, no ho sentia, encara ara no sap qui és ni com la valoren, els qui l'estimen. I va decidir regalar-li alguna cosa que fes que sempre estessin juntes, tot i que fisícament separades. I ara Gala pensa en la seva estimada “mom” i en com cada dia s'està transformant més en la part més indispensable del seu dia a dia. Ella li dóna les forces, ella intenta que no tanqui els ulls tan sovint i no deixi de veure la llum, ni de voler-la veure quan tot és extremadament fosc; una llum càlida, brillant, la que no troba, com la que veu ara a través de l'espelma d'olor a canyella. Ostres, gairebé ho oblidava, també li va regalar la mare: l'espelma perfumada junt amb un té negre de canyella també, la combinació genial per a què tots els seus moments sempre fossin especials. Ara sent l'olor a canyella i veu aquella petita llum, i la mirada se li'n va molt lluny, allà on voldria estar ara mateix.

Han estat uns dies difícils. Han arribat després d'un temps que ja estava sent més que difícil, suficientment difícil. Gala no parava de repetir PROU, però el prou no la va escoltar. Però tot i la duresa, tot i callar, intentar superar adversitats, tot i això, les coses s'han continuat complicant i alguns maldecaps han incrementat. Però les espelmes la tranquil·litzen i la fan somiar en temps, persones i llocs millors. Han estat uns dies durs, sense desconnectar dels pensaments ni per a dormir. Semblava com si tingués un partit de tenis al cap, allí instal·lat, i un de bèisbol, fins i tot una competició de natació sincronitzada. Aigua, pilotes, cops, respiracions, fugides, tenir la pilota al seu camp i perdre-la, etc. De tot hi havia, de tot menys pau... hi havia pilotes que venien i anaven... en venien moltes i Gala no podia esquivar-les; en volia tirar moltes però totes li quèien de les mans, no tenia força. Faltava, però, un arbitre per parar el joc quan convenia, per posar regles inexistents, per donar les pauses pertinents. No hi era, no n'hi havia. Però sí, ara, davant aquesta espelma d'olor, no veu pilotes, no les esquiva, no en vol tirar, simplement sent una dolçor amarga (que intens tot plegat) en tots els seus sentits i sense voler, aconsegueix, simplement, no pensar, deixar que les pilotes la colpegin, gairebé sense sentir dolor. La setmana, dura; els dies, freds; ella, sola... sola, sola, malalta, amb fred, plorant, desplomant-se, lluitant, treballant, despertant de malsons per tornar a un malson... tancant els ulls, obrint-los i... sola, sola, trista, tonta! i ningú, res, es perd, i desfeta, apartada, sola, sola, menyspreada... i fred, molt de fred. Sí, definitivament, uns dies difícils (quin adjectiu més subjectiu)... Després de tocar fons va decidir tocar de peus a terra, no enfonsant-se, però sí deixant els nuvolets ben amunt i ella, amb els peus ben aferrats a terra. Fa dies que té els peus freds, congelats... és senyal de què s'ha de tornar a enlairar? On és l'arbitre? O és simplement que tant de temps amb els peus enlairats ha fet que no notessin el fred que realment havien de notar, el fred que hi havia, el real? Algú li ho pot dir, qui li ho explica? Arbitre! La reina de les reflexions necessita una reflexió. Feta un embolic i ja està. Ni l'espelma de canyella ho aconsegueix, ni tan sols aquella cançó que desitjaria que li cantessin li dóna la resposta. No l'hi cantaran, per molt que ho desitgi i ho pensi i ho imagini i gairebé ho senti. Malhauradament, un cop més, es conformarà cantant-la, escoltant-la d'una veu que li transmet molt, encara que no sigui la veu que voldria sentir. Se li tornarà a posar la pell sensible, el nus a la gola, el record llunyà d'allò que mai tornarà. I ballarà lentament, com si flotés, i per moments, ja no tindrà els peus freds. La música serà, un cop més, la seva única còmplice i acompanyant.  *?*

A gift to myself ^^

It will flow! Dale gas =)