"Si és el final, serà bo; i si no és bo és perquè no és el final”

En Pol, qui és en Pol? Qui era realment? Gala agafa el bolígraf i somriu, avui vol ser ella qui escriu. Mentrestant, comença a pensar en no-res, en tot, i es posa a llegir un article d’aquells que tant li agradaen i somriu, ferida, però somriu. Ferida perquè hi ha molt del seu sofriment en aquells escrits, però somriu sí, un somriure com els sempre tímids que fa, elevant la part esquerra dels llavis una mica més, un somriure picaresc, i que li dóna encara més forma a la marca que té a la galta, aquell clotet que ha heretat del seu pare, una marca que alguns defineixen com a graciosa, ella però la considera més aviat un defecte, una cosa més de les pròpies que detesta. Tot i que es conscient que s’estima més, encara li costa trobar-se les virtuds. Un cop li van dir una frase que no oblidarà mai: “deixa‘t emportar per la teva màgia, aquella que emanes quan somrius”. Però encara no pot creure en aquesta màgia. Segueix amb el bolígraf però encara està llegint i reflexionant a estones, i segueix amb aquell somriure de costat, suau, que fins i tot estant sola és igual de tímid com entre la multitud. Rellisca una petita gota que acaricia el seu rostre. Però somriu perquè ja no l’ofeguen les preguntes, no aquestes preguntes, no vol saber qui és ell ni on està ara. És i va ser un desconegut que es va creuar perquè així havia de ser, perquè l’havia de fer més forta, algú que Gala va tenir l'ocasió de creuar-se però no conèixer realment (al principi això s’ho repetia per esquivar el dolor, teràpia de la dura; ara ja no s’ho repeteix, ni ho pensa, ara és una realitat).

En Pol no sabia què volia, mai no ho sabrà, era una crònica anunciada, un destí d’incertesa i uns remordiments que no el deixaran veure ni viure. No sap ni tan sols qui és. I té por, molta por, perquè ja no recorda què és estimar, o potser no ho sap. Té amnèsia sentimental de fa molt temps, una amnèsia autoprovocada, premeditada. Tenia molt clar que no volia marxar, però tenia molt clar que no es podia quedar. No volia sentir tot allò. Amb ella ell se sentia diferent, se sentia ell, es descobria; amb ella no podia explicar sensacions que sobrepassaven uns límits que mai pensava que tenien un més enllà. Sí, ella és més enllà, massa per a ell, i té un cor superior al seu, sí. No perquè tingui més bondat (que sí que en té), ni tingui més qualitats (probablement també en té). Però no, no parlo d’això. No ho enteneu? El seu cor és tridimensional (ell considerava que el cor de Gala era perillós). En el fons ara ho reconeix i està atemoritzat. Ella tot ho farà millor i amb amor, sempre, i no em refereixo a parlar, expressar-se, besar, somriure, vestir-se, fer còctails o fins i tot aparcar; no. Parla d'estimar, de donar, de ser excel·lent, l'amor que emana, la tendresa, l‘amor infinit, il·limitat, inacabable, insuperable. Sí senyor, Gala ho fa tot amb “massa” amor. Qui pot jutjar una cosa així? Qui pot posar un “massa” davant la paraula amor? (Deixo la resposta al vostre parer). I ell se sent en el fons petit, petit i absordíssim, tot i aparentar la fortalesa més indestructible. Està encisat, però ho té sorprenentment sota control. Si s‘hagués enamorat, llavors sí que no hi haguès hagut volta enrera, llavors haguès deixat de ser ell. La por es va multiplicar per 1000 al quadrat. Impossible, no s'ho podia permetre. És Pol, molt Pol! Pol, super Pol, no ha de dependre d'absolutament ningú, però se sent sol. Tot té un preu. Amb Gala no hi ha fórmules, ni penediments vàlids. El preu és molt elevat. Perdre tot el sentit del control i deixar-se portar... i qui s’atreveix? no, ell no s'hi pensava arriscar, no volia perdre… i no sap que serà el gran perdedor. Prefereix ferir-la a que el fereixi. La gran paraula “egoisme”, en majúscules. Us sona la paraula “por”? sí, també en majúscules, i de les esdrúixoles! La balança va entrar en joc i la por pesava massa (i quan massa és massa?).

La història sense inici ni fi va acabar. Ara és Gala qui ha fet balança, va marxar a Anglaterra, ha tornat, ha patit, ha reflexionat, ha fugit, ha plorat, ha cridat, ha tirat la tovallola, ha rectificat, ha obert els ulls, ha perdonat però no a ell, a ell només l’ha oblidat. Es pot oblidar sense perdonar? Ella ja ha decidit, però Pol no ho sabrà mai, ja no sabrà res més. Realment, no va saber mai res. O potser sí. L’home bipolar ho sap tot? La comunicació, la dignitat, la humanitat. Seria tot massa fàcil per a uns i massa difícil per a altres. En Pol ja fa molt temps que vol marxar, realment va marxar, però ha marxat? No intentarà tornar, és l’únic tros de dignitat que li queda i no el deixarà escapar. I fa bé. Sap què ja és tard, ningú no l’espera. Gala sap que no mereix ni vol algú com ell prop. Ara que s’estima ho sap. Potser en el fons ell sí que mereix el perdó, bé, o un agraïment perquè marxant l’únic que feia era deixar que ella fos feliç. Sabia que al seu costat Gala no seria qui ara és i per això va decidir fer mooooolt mal (amb cinc “o”, que encara en fa més) per donar-li finalment la merescuda felicitat, l‘amor propi. 

Gala s‘ha quedat amb un somriure mirant a l‘infinit i el bolígraf li ha caigut de les mans sense ni tan sols adonar-se‘n. No és un somriure de felicitat extrema, simplement de satisfacció, d’orgull, de constància. La seva marca a la galta es marca més que mai. Hi ha experiències que val la pena viure. Les bones són genials, com en els petits detalls invisibles del dia a dia o en la grandesa de les persones que t’envolten; i les dolentes perquè, tot i el patiment, sempre t’ensenyen i sempre passen perquè necessitem aprovar una lliçó pendent. 

I així, després de reflexionar, de llegir i de trobar-se sense boli a les mans, decideix no escriure, no avui i molt menys de Pol. Es queda rellegint un petit fragment d’una de les seves lectures: “Seguías sin ser para mi y yo seguía empeñada en que lo fueras. Hay formas y formas. Detalles que sobran. Palabras que hieren menos y palabras que hieren más. Lo que para algunos es ser sincero, para otros es ser cruel”. Ella és sincera, però no cruel, hi ha maneres i maneres. Tanmateix, faci com es faci, s’ha de respectar. El que semblava un dur i trist final no va ser més que una experiència. Va ser trist, dolorós, però no va ser un final, va ser l’inici.

Sigo entrando como el aire...

Santi Balmes, LOVE OF LESBIAN

Últimos días de 1999
Aquellas noches de incendio
EPÍLOGO.

La vida son ironías en forma de capicúa. Y más tarde o más temprano, todo vuelve a un punto inicial, como un dibujo en forma de perverso lazo. La meta se parece al punto de partida, y lo del medio es sólo un camino que sirve para que, al final, comprendamos el inicio.

Te daré un ejemplo. El disco se hizo para rememorar lo acaecido en 1999. Entiéndeme. De alguna manera tenía que sacar provecho de la historia, ya me conoces, tengo bastantes defectos pero no podrás negar que, con el tiempo, he ido espabilando. La ironía del asunto es que, dentro de unos años, tú estarás algo más diluida y será aquella inolvidable gira, organizada con el pretexto de evocarte, lo que convertirá tu recuerdo en algo mucho más agradable. Y, de repente, todo ha cogido sentido. En cierta manera, conocerte me ha cambiado un par de veces la vida, entonces y ahora.

Aquí dentro encontrarás, simplemente, una selección de emociones. La mayoría de ellas, inmensas, inabarcables. Este compendio de imágenes con agradables ruidos quieren hablar de la alquimia: convertir una historia algo triste en una auténtica celebración. Gracias, de veras. Tendría que hacerte un monumento.

¿Sabes? Hace poco, alguien me pidió consejo, como si yo supiera algo de la vida, puedes reírte a gusto, tú que me conoces. La cuestión es que aquella persona quería saber cómo borrar a alguien de su cabeza para seguir adelante. Simplemente le pregunté:

- ¿Y quién dijo que tienes que olvidar?

En mi caso, olvidarte significaba renunciar a mí mismo. Sin embargo, hace poco me llamaste, preguntando si 1999 hablaba de nosotros, te lo negué rotundamente. Llegué a decirte, entre risas, que lo nuestro no había sido tan importante. Pillaste la broma al instante, y te callaste, educadamente, claudicando a mi pequeña victoria. Luego colgaste y “ya nos veremos”. Como tiene que ser. Pero tampoco te mentía. Me explicaré. Aquí está todo muy convenientemente mezclado. Pasado, presente y me atrevería a decir que futuro, tú y otras personas. La batalla entre realidad y pura fantasía sigue en tablas. Como en aquellos tiempos, aún hoy, podría enervarte. En eso no he cambiado.

Me he hecho mayor sin haber madurado.

Pero ahora va una verdad.

Aquí hay mucho esfuerzo, química, y magia, te lo aseguro. Por parte de la banda, como de nuestro equipo, de todos los que nos han ayudado en algún momento y, por supuesto y sobre todas las cosas, los que han acudido a nuestros conciertos, algunos de ellos, repitiendo, una y otra vez, dando sentido a tantas y tantas millas recorridas, de un lado a otro, como si anduviéramos huyendo de un punto fijo y estable donde parece que no pase nada, y esa nada da tanto miedo como aquellas cosas calladas que uno sabe que están a punto de explotar. Aquí dentro hay dos años encapsulados, dos años de ilusiones compartidas, en los que, definitivamente, un grupo de amigos recogimos los frutos de remar en la misma dirección.

Y estar allí, junto a personas que quieres, te lo aseguro, es un auténtico regalo.

Pero aún vive el monstruo y aún no hay paz. Son ese tipo de sensaciones con las que uno tiene que aprender a convivir, hasta el fin. Y sigo pensando en que no pienso crecer más. Y sigo queriendo romper tus ventanas. No te aconsejo que te relajes. Sí. 

Voy a romper tus ventanas.

Y voy a entrar como el aire.

o cállate....

Benvingut abril

ABRIL, PRIMAVERA, ENCÍS, DESIG... tot acaba aquí, tot comença aquí :) 

Desfés-te de tots els teus temors

com si et descordessis el vestit
I allà on caigui el pots abandonar
com les serps quan canvien la pell
I mirar el futur com un llençol
en el que hi pots fer el primer son...
per primer cop

(Mazoni; per primer cop)

De momento abril (La bien querida)