De com es perden les sabates... o la dignitat

De vegades arriba un punt en la vida en què cal reconèixer que simplement no és la millor època... més aviat, de les pitjors. I reconeixer-ho és el primer pas per conviure-hi i seguir endavant. De vegades després d'una bona temporada, d'un estiu superlatiu, quan la segueix una dolenta, sembla encara pitjor del que és, ja que l'ha precedida una de molt bona. La única i millor opció, però, és enfrontar-ho al cent per cent, amb el cap ben alt i pensant que no hi ha mal que cent anys duri... ni cos que ho aguanti.

Fa dies que les preocupacions es van apilant en la ment de Gala. Arriben sense demanar permís i es van acumulant, creant una tensió que ja fa dies que es fa insuportable. No, no es refereix a tonteries amoroses i altres. Són problemes de debó, dels que necessiten solució immediata que destaca per la seva absència cada cop més, dels que no la deixen dormir. La música és la única medicina, però arriba un moment en què no serveix de res tampoc. El telèfon només sona amb “bad news” i l'espiral comença a crear una desesperació destructiva. I torna a estar davant d'una finestra, bruta, que no té ganes de netejar, i que mostra l'exterior de manera borrosa, fosca, distorsionada. I pensa, i parla sola, i reflexiona, i s'autocastiga amb paraules injustes, però segueix sense tirar la tovallola del somni d'un futur millor, d'un dia a dia que l'ompli de satisfaccions i la faci sentir útil, important, interessant. A estones es cansa, en segons pensa que no hi ha sortida, en mil·lèssimes vol visualitzar la porta, la que mereix. Avui no hi ha nen, no hi ha pare, no hi ha ningú, només ella i la seva consciència feta a trossos. Una llàgrima profunda i dolorosa s'escapa (no ploris! no més!), se l'eixuga fort mentre escolta aquella cançó que descriu a la perfecció el que sent per Pol (i ara? Pol? que hi pinta ara ell? més llàgrimes?), aquell sentiment frustrat. I es frega suaument la pell, i llavors és quan més el recorda. Torna a aparèixer en el moment que menys s'espera. Tan insignificant de vegades, tan important d'altres... un assumpte sense importància, el més petit dels seus maldecaps, però EL PUNT d'equilibri per no enfonsar-se entre tantes ones.

Vol parar, vol passar pàgina, seguir sent aquella Gala positiva i forta que ho supera tot. Sí, sap que en el fons segueix sent-ho, ho serà. I de la mateixa manera que en passar una època bona, la dolenta sembla insuportable... al revés és molt millor: els mals moments fan que els bons siguin excel·lents. I així serà, així ha de ser, Gala. Li encanta somiar i lluitar pel que realment creu que val la pena. No perd les ganes, semblen inesgotables.

De sobte, una espurna, desconnexió, mira el calendari. Dia 9 de juny, en un mes arriba en Pol, torna d'Anglaterra, després de molt, després d'aquella fugida, d'aquell parèntesi imperdonable. Gala no ho assimila gaire encara, realment no sap si vol veure'l. Bé, sí, clar, sí que vol, però no sap si és covenient. Ell ho té molt clar, almenys això sembla avui, qui sap demà. Li ho ha deixat ben clar al correu, necessita parlar-li, veure-la, sentir-la. Finalment, sembla que ha après a ser sincer. I ella no ho té tan clar, tot i que ho desitja amb totes les seves forces. Encara no ha contestat, no sap si ho farà, no sap si ho vol recordar, no té res a dir (mentida! torna a enganyar-se; la por)... si diu el que vol, tot el que s'ha guardat, perdrà tota l'enteresa i la credibilitat que durant tant de temps ha aconseguit guanyar-se. Perdrà, potser, la dignitat, quan li traduirà de manera transparent tot el que el cor i la intuició li han estat dictant fins ara, tot el que no ha fet, el que no ha dit, tant bo com dolent. Però la dignitat no es perd així, no? L'ha perduda tantes vegades i de formes tan diferents que ja no sap ni com definir-la, ni si li'n queda. Com aquella nit que van sortir a passejar per la platja i tot estava fosc, i es van sincerar plenament, transparents com ells mateixos, sense pors, i van decidir jugar prop de l'aigua, com a nens petits, i sentir l'aigua fresca els acariciava els peus, com la lluna els escalfava la pell, entre carícies dolces, i es sentien plens, lliures. Aquella mateixa nit, jugant, Gala va perdre les sabates... i la por, la maleïda por esdrúixola. Van riure plegats tantes hores que van semblar minuts, que ni tan sols els van importar les sabates: Gala no es va preocupar de perdre-les ni Pol de no trobar-les entre tanta foscor. La tenia a ella, només volia la seva essència en estat pur, Gala cent per cent. No hi havia lloc per a les preocupacions entre tants somriures i tanta complicitat. No importava el temps ni l'espai, estaven junts... i què importava quanta estona o on? El sol començava a sortir, una tovallola estesa, tots dos estirats i somiant desperts. Reien i ja en tenien prou, no calia parlar; fins i tot els silencis eren insuperables, eren poesia; tanta eufòria i innocència incontinguda era impossible de parar. La platja a les fosques va quedar plena d'encís, quatre ulls que il·luminaven el moment, i la lluna espectadora de les millors escenes i paraules d'aquell estiu. Gala ho observa en la distància temporal, com si fos ahir, recorda cada paraula, cada olor, cada mirada que parlava a crits, i ho viu, però fa mal. Ja no és l'altre dia, ja fa un any, un any molt fosc, com aquella nit, però sense lluna, sense Pol i sense aquelles sabates, que van desaparèixer igual que aquell somni etern d'una nit d'estiu. Només va tornar una cosa: la por.

En Pol torna d'Anglaterra, finalment, sí; i ella, en canvi, està pensant en marxar-hi per començar una nova vida a la seva dolça terra, recuperar somnis robats.

&2

The greatest songs flow too...

It flows and speaks for itself... WON-DER-FUL

#lyricsforyoursoul

Quan la imaginació abunda però el sentit comú escasseja

És l'hora de la lectura dels diumenges, dels vespres de descans, de les reflexions banals. Un llibre especial ple de paràgrafs que es poden llegir i rellegir, i treure'n un suc ple de vitamines per a l'ànima. I de sobte, una pàgina especial, amb una resposta a una pregunta no formulada. “Molt sovint ens espantem davant la paraula intuició i la relacionem, erroniàment, amb conceptes com la predicció i la visió de futur. I malgrat les reticències, sense prestar-hi gaire atenció, i sobretot sense fer-ho gaire públic, la sentim i l'apliquem. És aquesta intuició la que sents quan, al teu interior, saps que has conegut una persona especial.” Amb aquestes paraules, l'autora Carla Gràcia, en un dels seus llibres, respon a la pregunta que tant preocupa últimament a Gala: si fer cas a la seva intuició o no. Ja fa temps que està llegint llibres diferents. Els tria a l'atzar, només seguint uns paràmetres senzills, mancats de lògica i sentit comú: la intuició, la portada i la crida sense cerca. Ella no busca un llibre, però el llibre la troba. I tot això no la sorprèn, no només li està passant amb els llibres. Estan canviant moltes coses i aspectes de la seva vida, canvis interiors, inquietuds diferents, persones que li aporten una riquesa immesurable, així com unes preocupacions desconcertants. En Pol, sobretot ell (cling! sí, ja ha aparegut el seu nom) sempre acaba apareixent; sobretot, no sap per què, els diumenges.

Dijous va tenir un pressentiment (paraula interessant). Va ser de sobte, va sentir que passaria una cosa, AQUELLA cosa, i en Pol hi tenia molt a veure. Una imatge que de sobte va aparèixer en la seva ment somiadora. Llavors, la gran pregunta: és un pressentiment, una intuició o són les ganes que li provoquen aquesta sensació estranya? Per què no para de fer-se preguntes constants? Per què sempre veient els peròs de les coses? Per què no deixar fluir i deixar que simplement passi o sigui el que hagi de ser? Ja sigui bo o sigui dolent. Sí, la resposta és la que penseu, l'evident, la més fàcil: POR, paraula monosíl·laba interminable i, sí, esdrúixola (això pot ser? sí, al món de Gala, és una realitat), Pol també, també és esdruixol, en tots el sentits.

Ja fa massa dies que alguna cosa ha canviat... No ho explica. Decideix que així és millor, passarà a l'oblit més fàcilment (o això voldria ella). I s'ho calla a crits, s'ho calla. O potser també calla per a què no la prenguin per una maniàtica que actua com una adolescent impulsiva. Sap què ha de fer per trobar una solució, sap on està la solució, ho sap, però no vol. La mateixa por que no la deixa parlar ni avançar ni fer-se notar, aquesta mateixa por, esdruixolíssima, no la deixa fer el què sap que ha de fer. Esborrar la por i llençar-se, o esborrar en Pol i ressignar-se? I si, a més, hi sumem la intuició, una intuició afiladísima com la de la Gala, doncs llavors és impossible sortir-se'n d'aquest espiral tan misteriós, maligne, però a la vegada intens que l'envolta. Ai, la pobra Gala, ha de viure encara més desenganys per aprendre, o potser simplement el seu tarannà la farà caure mil vegades i, tot i això, no canviarà mai. No pot evitar pensar en la seva gran filosofia de vida: És millor viure les coses amb intensitat i després caure molt fort, amb ferides profundes, que no pas viure-les a mitges i no assaborir-les com es mereixen. Gala, petita somiadora, desperta ja! No tothom pensa com tu. Vigila amb la teva bombolla, pot petar en qualsevol moment. Sota una intel·ligència moderada, amagada, no reconeguda, també destaca un afany interminable d'aprendre i de donar, sense rebre, però que la deixin donar, allò què vol, allò que abunda en ella. Ho necessita donar tot i a qui vol. És curiós que encara ara molta gent que la coneix s'atreveixi a tractar-la com si fos “tonta”, de la mateixa manera que li escriuen el nom malament (Gal·la. Com? No ho soporta). Potser és que realment no la coneixen? Li encanta en el fons ser una desconeguda, però que la tractin de tonta, les mentides, NO; no en deixa passar ni una, o sí, segons la situació, però això no significa que no les vegi. De vegades, li agrada fer-se la “tonta”, deixar que li prenguin el pèl, conscient de cadascun dels detalls de la situació. I qui s'atreveix a fer-ho i creu que ho pot fer, definitivament, no la coneix.

Pol... qui és en Pol? Gala ho voldria explicar, però ni ella sap la resposta. No ho sap, no sap qui és Pol. Té cara, cos i cor... cor, sí, tot i que de vegades ella n'ha dubtat. Només sap que el fet que aquest nom sigui tan similar a la paraula POR no és casualitat, no per a ella. Pol i Gala, els seus noms no tenen vocals en comú, però les seves vides sí. Parlar d'en Pol donaria per a pàgines i pàgines, hores i dies. De com va aparèixer, us encantaria llegir-ho. Però no ho vol fer, avui no. El pressentiment, evidentment, tenia a veure amb ell. Però, ressignada, Gala pensa que no va estar un pressentiment sinó unes ganes immesurables de què allò passés, sentir que ella també ho és, és important. Segueix volant, com sempre, i la caiguda pot ser espectacular, però tot i la por, les seves ales encara funcionen, sense saber com ni per què però ho fan. Pot ser demà les deixa tancades a l'armari. Ja està, com sempre, quan aquest nom, que adora i detesta alhora, li passa pel cap, es posa de mal humor, i decideix ni tan sols començar a explicar-nos una història i uns records plens de màgia i intuició genuïna (i desapareguda?). Qui sap, potser algun dia ens ho confessa. Però avui no, està enfadada. Enfadada, autoenfadada, tant o més com ho estava dijous després que la seva intució li fallés estrepitosament i el seu desig s'enfonsés sense ganes de tornar a sortir, per evitar bàsicament més decepcions.

Dijous va anar a dormir enfadada, molt enfadada. I avui, també hi anirà. No per pensar massa o per desitjar massa, sinó per pensar massa... en Pol, per desitjar massa... a Pol. Tot en la direcció equivocada, res de volta en la direcció desitjada. Un altre dia de reflexions a cap lloc. Està sola en tota aquesta història, no val la pena. Probablement, però, no trigarà en canviar de pensament. De moment, indignada, se'n va a dormir. Bona nit, Gala,  recorda la gran frase: “o ni tan sols ho provis, o llença-t'hi de cap”. **

Paraules lletges, silencis estridents, somriures atrapats... i un vestit

Quan tantes preguntes no arriben enlloc, bàsicament el que cal és parar de preguntar-se. O no? Amb quina facilitat es poden pronunciar moltes paraules, promeses i preguntes que després es queden penjant d'un fil, que no arriben a cap fi, que no obtenen resposta (i que ni tan sols, moltes vegades, en tenen). Cel gris, pluja i més pluja, i Gala està com a hipnotitzada mirant des de la finestra. No està trista, però no li costaria gens posar-se a plorar.


Ahir va ser un bon dia, sí, incomplet, però un bon dia. Avui, però, de moment no ho és. No ha passat res dolent, però precisament tampoc ha passat res bo. Mira la pantalla de l'ordinador i intenta fer feina, però impossible. Aixeca el cap i mira al no-res, mira la finestra i pensa en què avui és un bon dia per escriure. Però no en sap, ella, d'escriure, només sap reflexionar, sense exterioritzar.  De vegades, fins i tot, es pregunta què sap fer bé. Maleïts silencis i preguntes sense sortida, atrapats. La racionalitat, maleïda racionalitat. És un dia d'aquells en què pujaria a un avió, i aniria on fos, on no hi hagués cares conegudes. Potser li agradaria trobar alguna cara coneguda... a estones sí, a estones no, però en el fons, com sempre, no sap què vol, sap què no vol, segueix desitjant allò que és impossible, volar massa alt (què innocent!). Torna a mirar la pantalla de l'ordinador, merda, és tard, cap novetat, vol novetats, i la feina per fer encara. Mira per la finestra, branques, pluja, una carretera lletja i una casa molt vella. No, no i no, voldria un paisatge millor, com a mínim això, una fila de casetes de colors, totes juntes, com a Notting Hill o en algunes barriades angleses. Ho troba a faltar, les seves arrels, casa seva: Anglaterra, on es pot ser feliç sense sol. Però segueix mirant aquella carretera lletja, i de sobte se'n torna al no-res. Caos, al contrari de la paraula "màgia", que li encanta, "caos" és una paraula que considera horrible, repelent, la pitjor de totes! Tan lletja o més que la carretera que no pot parar de mirar mentre està plovent. I ara és la única que té al cap.Vol som-riu-re! Només tres síl·labes! El caos, però, li ho impedeix. Això és tot, que ja és prou.


Li encanten les paraules. Les associa a sensacions, un món paral·lel, indescriptible. Com és possible que una mateixa paraula li pugui despertar el més bonics dels somriures o la més amarga de les llàgrimes? De sobte, seguint amb el caos que avui la caracteritza, apareix una paraula aïllada en la seva ment. Però se la queda per a n'ella... no la desvetlla. Pensa que si la diu, es quedarà tota ella semi-nua i té por, molta por (per què? no respon). Ai, la por, quin mecanisme. I la paraula misteriosa, tal com apareix, desapareix i en no-res, un altre cop, es queda perduda. Segueix mirant per la finestra, intentant apavaigar el caos incontrolat.


Té una sensació estranya, no la pot descriure. Com quan dorms, et despertes, et fa molt mal alguna cosa però inexplicablement el teu cos no respon. Ets conscient del dolor però no pots fer res, no pots moure't, no pots buscar remei i el mal es sent més intens que mai. Gala està desperta i conscient, alguna cosa li fa mal, però no fa res. Mira la finestra, veu la carretera lletja, té el caos instal·lat al cap, un silenci oprimit entre els dos pits i un somriure que voldria sortir, però avui, encara no s'ha volgut despertar. Cinc segons fora del no-res, ha aparegut una espurna molt fugaç i "pam!", curvatura als llavis en forma de somriure dolç. Per què? Només ella, en aquell moment, ho sap. Avui ja és el segon secret que amaga, el segon de moltíssims. Avui, s'ha vestit de color gris i negre, tan senzilla com sempre, com més senzilla, més transparent, aquesta és la seva filosofia. L'essència està en la persona, no en la roba. Però no vol anar fosca, no vol sentir-se vençuda, sense forces, no, no vol. Últim intent per agafar forces i pren mà de la seva gran arma, la imaginació, els desitjos... i comença a pensar en el vestit aquell que tant li agrada i que només s'ha posat dues vegades. Aquell que la fa sentir bé, especial, diferent... curiós que sigui un vestit, i no una persona qui aconsegueixi fer-la sentir tan especial. Sí, té ganes de somriure i ballar, de cantar ben fort les cançons que li agraden; sí, anirà a ballar-les, i es posarà el vestit, i tancarà els ulls i volarà per instants. Els silencis es transformaran en crits i música, i es sentirà durant unes hores, lliure, ella en essència pura. Aquell vestit, el vestit que porta la seva marca. Se'l posarà, es mirarà al mirall, s'agradarà?... es recollirà els cabells, i finalment, el petit gran toc final, vermell suau als llavis i llesta. Senzilla, però impecable.

Avui encara pot ser un gran dia. Ha sortit el sol, la carretera lletja ja comença a assecar-se i es veuen quatre fulles amb uns colors que desperten sensacions. Avui, sí, tot i seguir callant un mar de paraules intenses dedicades, de somriures delicats, i de carícies súbtils que es perden, la Gala, ressignada però com sempre somiadora, encara no perd la il·lusió de somriure tan intensament com aquell dia ho va fer... ^^

Gala i el seu món dels desitjos

Quin munt de desitjos, grans o petits, possibles o gairebé impossibles, que ens passen cada dia pel cap, pel cor, per l'estómac. Es pot desitjar amb tots els sentits i amb totes les parts del cos... amb els ulls oberts o tancats, de manera conscient o inconscient. Desitjos que ens encantaria que es complissin, desitjos que desitjaríem no desitjar. I si tots els nostres desitjos es poguéssin complir? I per què no pot ser així?


Us presento a Gala, la somiadora, la noia dels ulls petits que es fixa en tot i tot ho veu, la que tot ho recorda, la de la mirada absent, transparent. Una somiadora insaciable, la que desitja. Gala, la que somia en ser algun dia la MUSA d'algun Dalí que la estimi i que estimi la vida tant com ella. La petita gran Gala, que amaga una tendresa i sensibilitat extremes sota els petits ulls, sotra la mirada freda i distant, milions de pors amagades. Sí, aquesta és ella, forta i extremadament fràgil. Es trenca amb no res i es fa forta davant les dificultats. La Gala està enamorada, d'un llibre (bé, de molts, però ara especialment d'un). Pot llegir molts llibres i oblidar-los fàcilment,; en canvi, aquest, que ni tan sols ha llegit, que ha aparegut de sobte, que no és cap best seller ni cap clàssic literari; aquest, d'entre els centenars que ha tingut entre les mans, aquest, l'ha encisat.


Primera setmana de desembre, gran desplegament per iniciar el Nadal. Una de les debilitats de Gala, el Nadal, li encanta. Ella segueix creient que la màgia existeix i que els reis mags, també; que els desitjos de fi d'any són especials.  Primera setmana de desembre, sí, un vespre fred, ben abrigada, una barret de llana i a respirar Nadal... Una fira nadalenca, un passeig llarg (com al seu nen petit interior tant li agrada), una conversa breu i alguns silencis plens de significat, i pensaments que apareixen i desapareixen a una velocitat inimaginable. I de sobte, bingo!, parada de llibres, com un imán, sense ser a temps de pensar, Gala ja és allà, amb els ulls obertíssims i mirant cent títols alhora. Una sorpresa màgica, sorpresa! Li encanten les sorpreses, que la sorprenguin! Un llibre vermell gran de tapes gruixudes amb lletres daurades, sense cap mena d'il·lustració. Només en veure'l sent l'irresistible "desig" d'obrir-lo, de saber què hi ha dins... tal i com malhauradament segueix passant amb les persones. Malhauradament (sí, repeteixo) per a molts, si l'envoltori, la part de fora, no desperta desig de més, de saber, llavors ni tan sols s'intenta veure què hi amaga. Pot ser un tresor, però sembla ser que interessa més el bagul. La gent està boja, sí, algú ho havia de dir! Tot i avançar en mil i una coses, en aquest aspecte, tot segueix igual, fastigosament trist, però igual. I ella, Gala, ho detesta especialment.


I allí està, el llibre gran, vermell, amb un títol que la captiva encara més... Genial per lluir en un menjador càlid, genial per alimentar la seva esperança ultimament freda, el seu esperit imaginatiu, famolenc, que no en té mai prou, genial per obrir els ulls ben fort, com a n'ella li agrada. I el gran moment arriba, toca la tapa i amb molta cura, l'obre... màgia (quina paraula), i amb dues pàgines... al sac, l'ha captivada. Il·lustracions i paraules que li arranquen el somriure més dolç del dia i que la fan somiar desperta. Què fàcil és fer-la feliç. Colors, tipografia, mides, frases subliminals i, finalment, i més important, mil i un desitjos. No és per llegir simplement, és per observar, per deixar volar la imaginació, per somiar desperts, per somriure i per recuperar part de l'esperança que moltes vegades ens fan perdre o directament perdem sols. S'ha enamorat, d'un llibre, sí, somriu innocentment i és feliç en aquell precís moment.


I ara, suposo, la pregunta de molts seria: "i el títol del llibre?". En canvi, d'altres, directament, exclamarien "el vull, jo també el vull!". O potser algú no pensarà en el llibre sinó en Gala i els seus desitjos. Tot i la admiració que li desperta el llibre màgic, no, no se'l compra... sorprenent, oi? Avui no podrà ser. Decideix llavors, incloure-ho a la seva gran llista de desitjos... Somia desperta, destija ser somiada dolçament, desitja no deixar mai de desitjar =)


El llibre dels desitjos ^^

Quan el nostre nen petit vol sortir a passejar...

I arriba un dia com aquest, de sobte, sense previ avís, en què et sembla que estàs extremadament sol(a). Evidentment tens persones al voltant, però estàs sol(a). No és per fer pena, t'ho calles i punt; un minut, mitja hora, dues hores i mitja, cinc hores, fins que la respiració s'accelera i es ralenteix en qüestió de segons i l'únic que pots fer és plorar o cridar. No és una sensació de sentir-se desafortunat(da) o desgraciat(da); no, no es pot descriure; és no veure més enllà d'ara, no veure un demà lluminós, ni tan sols un demà. La velocitat del temps, de la qual sempre et queixes, resulta ara extremadament inexistent, el temps no avança, no saps què fer per a què sigui de nit, però tampoc vols que sigui de nit perquè realment... què faràs demà? Tornar a iniciar un altre dia lent, angoixós i sense esperances, sense somriures, sense forces?

Fa fred, et pica la pell, i és simbol de què malhauradament, un cop més, has actuat només escoltant el teu cap, aquell pare crític interior, que t'imposa coses, que et recrimina i que t'exigeix massa. De vegades, el nostre infant petit interior, parla, crida i aconsegueix el que vol, ja sigui dialogant, ja sigui donant patades i queixant-se constantment. Però quan el pare decideix apoderar-se de tota la raó i pren decisions sense escoltar el nen petit, llavors, el nen, que és la dolçor, l'impuls boig i la improvització personificades, s'enfada molt i decideix fer-nos-ho pagar físicament, ja que psíquicament no ha pogut guanyar la partida. Fa fred, et pica la pell, però decideixes obrir els ulls, resignar-te només a mitges i treure del poc que queda del dia, que tan lent ha passat, un moment de plenitut i felicitat, intens i fugaç. Et poses a sota la dutxa per intentar que la pell no pagui la rucada del petit infant, et banyes la cara, tanques els ulls, treus totes les llàgrimes, fins que paren. Com no, et poses aquell jersei que tant t'agrada i tan còmode i senzill, però que a la vegada impactant, i que et fa sentir segur(a) en cada passa que fas. Et poses un parell de tacons còmodes (indispensables!) i t'emboliques amb una superbufanda anglesa, gruixuda, nadalenca i que et serveix de protecció a les teves expressions transparents, i agafes el cotxe, i condueixis fins on l'infant et porti, on hi ha llums, música de fons, gent, on el fred no importa perquè tota la resta que t'envolta (tot i estar sol, caminar sol) et dóna la caldor i companyia que necessites; on la teva pell, tot i el fred extrem, no s'irrita. Treus a passejar el nen petit i respires, i penses en bajanades diverses i somrius inconscientment. L'aire fresc a la cara fa que el pare crític s'amagui. L'equilibri arriba momentàniament, de sobte. I llavors, et permets un caprici, o dos; ja sigui un cafè o un té molt calent en una terrassa freda, ja sigui un llibre que t'ha encantat i que et farà arribar en moltes ganes a casa (sí, aquella que hores abans se't menjava i t'ofegava) per devorar-lo, o ja sigui un regalet per fer somriure algú qui estimes i que potser realment sí que ho necessita de debó.

Alerta, quan tot aquest punt culminant està en procès i et sents excel·lent, tot i que passa volant, encara tens temps de viure una nova sensació de recaiguda, d'algun reflex o pensament o senyal que et fa tornar a sentir trontonllant: pors, negativitat, inseguretat... S'apropa el pare corrent, vol sortir a buscar-te. Però en aquell moment, just llavors, estàs tan ple/na de forces, que decideixes, simplement, seguir caminant, notant en fred a la cara i pensant com n'està de content, el nen petit interior que no demanava res més que sortir a passejar i fer-te somriure per res en especial i per molt a la vegada. No és una bojeria, és el millor dels somriures, el que no es busca ni es demana, el que no té raó de ser, l'espontani, el que s'enriqueix de tots els petits detalls cursis que no tothom sap apreciar.

Avui, finalment l'infant ha guanyat. Demà, però, seguirà reclamant que el treguin a passejar més sovint; afortunadament, seguirà tenint veu i ganes de demanar... gràcies :-)